Barri nascut a meitat del segle XIX, quan formava part del municipi de Sant Martí de Provençals, situat entre el Parc de la Ciutadella i els barris del Besòs, entre la Gran Via i el mar. La població era, segons el cens del 2000, de 49.541 habitants. L’espai que avui ocupa el Poblenou fou durant molts segles una zona humida i pantanosa, que durant molts anys només s’aprofitava com a pastures, tot i que anaren arribant pagesos que ocupaven petites parcel·les. A mitjan segle XVIII aparegueren els fabricants d’indianes, teixits de cotó estampats, que desplaçaren els pagesos i els pastors. Aquests fabricants necessitaven molt espai i aigua, dos elements que trobaren al Poblenou.
La primera vegada que es va utilitzar l’expressió Pueblo Nuevo va ser per part del futur ministre Laureà Figuerola en Estadística de Barcelona, el 1843.
Abans, però, ja s’hi havia instal·lat el primer cementeri general de Barcelona (1821). El 1848, el primer tren de l’Estat espanyol creuava els camps del Poblenou, seguint la costa. El 1854 es va obrir el carrer de Sant Joan de Malta que unia el Clot amb el Poblenou. Al llarg de la segona meitat del segle XIX va créixer de manera vertiginosa el nombre de indústries que es van instal·lar al Poblenou. En els espais que aquestes indústries deixaven s’aixecaren edificis d’humils habitatges amb condicions higièniques deficients.
D’altra banda, les condicions laborals i de vida dels treballadors eren força precàries, la qual cosa va dur els més conscients a organitzar-se en associacions de treballadors, ateneus obrers, cooperatives i, més tard, sindicats, i petits industrials que vivien al Poblenou també van fundar les seves entitats amb un caràcter més lúdic i cultural.
L’any 1897, amb l’agregació dels municipis del pla a la ciutat de Barcelona, el Poblenou va passar a formar-ne part. El tarannà dels habitants va ser sempre més aviat esquerranós. Durant la Setmana Tràgica del 1909 van cremar esglésies i patronats religiosos i durant la Segona República, el barri es decantà de manera clara a favor dels partits del Front Popular. Poc desprès, en esclatar la Guerra Civil, algunes fabriques foren col·lectivitzades i unes quantes es van convertir en indústries de guerra. El barri es convertí en objectiu de guerra, i a la fam i les penúries pròpies de la guerra s’hi afegiren els bombardeigs de l’aviació feixista.
El 1939, la victòria de Franco anà seguida d’una repressió brutal contra les classes populars que havien defensat la República. La fàbrica del Cànem fou convertida en un camp de concentració, a la vegada que el Camp de la Bota fou d’indret on va ser afusellats molts republicans. La misèria, l’escassetat i la repressió foren els trets característica dels anys quaranta i cinquanta Amb tot, l’esperit de lluita no va cessar. El Poblenou va tenir un protagonisme destacat en la vaga de tramvies del 1951 i en tot un seguit de mobilitzacions obreres al llarg dels anys seixanta i setanta.
El barri va ser, fins entrats els anys setanta, un barri obrer aïllat amb forts dèficits d’equipaments que van afavorir la formació del moviment veïnal. El detonant del descontentament fou el pla de la Ribera, l’any 1966. La mobilització veïnal fou tan multitudinària que finalment es va retirar el projecte. El 1977 va arribar el metro al Poblenou i va començar la fi de l’aïllament.
(Text cedit per l'Arxiu Històric del Poblenou)
Poblenou en l’actualitat
Avui el Poblenou està immers en una gran transformació urbanística i social que va començar pels Jocs Olímpics del 92. Els plans urbanístic de la obertura de la Diagonal, el de Vila Olímpica, el 22 arrova i, sobretot, el de Diagonal Mar, pel seu fort caràcter especulatiu, estan provocant un impacte social negatiu en el teixit urbà del Poblenou.
Si bé la transformació aporta noves infrastructures i millores evidents en el teixit urbà, també és cert que va acompanyada de les pitjors conseqüències de l’especulació del sòl: els elevats preus de l’habitatge, i un planejament urbanístic sense participació real i efectiva que no ha respectat a la gent. L’absència d’un pla global amb criteris d’intervenció clars per coordinar les diferents actuacions urbanístiques i també la manca d’estudis patrimonials i d’impacte han portat el barri al llindar de la desintegració, pel que fa al seu equilibri social i cultural; al deteriorament de les relacions entre les persones i amb l’entorn; a la pèrdua de patrimoni i de cohesió urbana sobretot al casc antic. Les fortes pressions del sector immobiliari i dels propietaris del sòl han trobat a una administració municipal massa condescendent que no ha defensat els valors de ciutadania per sobre dels interessos privats.
En aquest context, davant l’amenaça permanent que suposa una gran remodelació urbanística sense garanties suficients, s’han creat diverses aliances entre l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou i un ampli conjunt d’entitats i grups ciutadans per tal de donar respostes en àmbits com el dels equipaments (Comissió proequipaments del Poblenou); l’habitatge (plataforma per l’habitatge social i Cooperativa Pro-habitat 2000); el patrimoni (plataforma per Can Ricart, Grup de patrimoni del Fòrum Ribera del Besòs, Arxiu Històric del Poblenou).
El Poblenou s’ha de renovar però sense perdre el caràcter humà de les relacions veïnals i dels valors de la ciutadania. Per això, cal mantenir un equilibri entre les noves construccions i el patrimoni cultural i històric que manté la memòria col·lectiva.
L’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou aposta per un barri amb barreja social i funcional, i també mediambientalment sostenible.
Objecció Fiscal
Sanitat
diumenge, 5 de juny de 2011 11:41 | 
| 
| 
Molts veïns i veïnes s'han interessat per adquirir el llibre De la revolució industrial a la revolució tecnològica: 150 anys d’història de la Maquinista Terrestre i Marítima, S.A. i de MACOSA, del qual vam parlar a la revista del mes de març. En aquesta obra hi han participat historiadors, enginyers, periodistes, antropòlegs, arqueòlegs i urbanistes, i ha estat coordinada per Dos Punts. Documentació i Cultura, s.l. i promoguda per la Fundació Maquinista/MACOSA.
