Un Pla Global per al Poblenou era la reivindicació veïnal de començament dels 90. Ho constataven Elisabet Tejero (sociòloga) i Rafael Encinas (arquitecte) en un estudi “Poblenou. Un barri a les portes del segle XXI”, publicat la tardor del 97 per l’Associació de Veïns en motiu del 25è aniversari de l’entitat.
Un Pla Global per al Poblenou era la reivindicació veïnal de començament dels 90. Ho constataven Elisabet Tejero (sociòloga) i Rafael Encinas (arquitecte) en un estudi “Poblenou. Un barri a les portes del segle XXI”, publicat la tardor del 97 per l’Associació de Veïns en motiu del 25è aniversari de l’entitat.
La renovació de la vasta àrea del llevant barceloní va començar per transformar la Icària industrial en Vila Olímpica i amb l’aixecament del sistema ferroviari que va ser pioner a la península ibèrica, la línia Barcelona-Mataró, per ser substituït per noves infraestructures com la ronda litoral, el parc de mar i el nou perímetre costaner amb les platges de la Mar Bella i del Bogatell. En definitiva, aquella gran obra tal com va ser vista per la majoria de ciutadans de Barcelona, que havia de facilitar la celebració dels Jocs Olímpics del 92, representà la fi d’unes estructures urbanes i de producció ja obsoletes que havien impulsat feia un segle la Catalunya moderna en la seva capital.
Per fi arribava al Poblenou el procés modernitzador de la ciutat engegat els anys 80 per l’Ajuntament que dirigia Pasqual Maragall. Però els planificadors no van tenir la gosadia de pensar globalment com desenvolupar la malla Cerdà sobre el territori al nord i a l’est de la plaça de les Glòries, integrant usos, patrimoni i bens urbans per a un creixement equilibrat, partint de les necessitats presents i futures de la metròpoli. Aquell era un repte que potser sobrepassava la capacitat planificadora i les prioritats polítiques d’aquell Ajuntament, però que marcaria sensiblement els anys venidors, establint una divisòria entre l’urbanisme preolímpic i el de després dels Jocs. Els tècnics i responsables municipals del Sector d’Urbanisme de la ciutat es van conformar en anar aprovant petits o no tant petits plans, com per exemple el de l’obertura de la Diagonal que és de grans proporcions, però sense la perspectiva extensa i englobadora que hauria harmonitzat i ponderat els efectes de la transformació. L’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou i un conjunt d’entitats del barri, potser pecant d’ingenuïtat, es van quedar soles demanant un macroplà que definís els criteris generals d’intervenció i evalués els impactes socials, culturals i econòmics de l’operació. L’esforç va ser en va perquè l’opció d’aquell consistori, amb una majoria socialista aclaparadora, era més possibilista i favorable a un planejament fragmentari. Aquell que, a canvi d’anar fent ciutat, deixava en bona mesura, l’orientació dels canvis urbans a mercè dels promotors immobiliaris, amb sacrifici de la ciutadania i del seu baluard cultural que tenia les seves arrels crescudes esforçadament al llarg de segle i mig, i la seva memòria disseminada entre fàbriques, camps i paratges urbans de perifèria sempre orgullosa d’haver-se fet a si mateixa. La destrucció dels paisatges antics del Taulat; la avui ja malmesa plaça Prim i la desaparició de la fàbrica dels Tannics, que desprès va ser de pega dolça; l’enderroc brutal del carrer de Perelló, i tants altres disbarats mostren per exemple com l’Ajuntament es va rendir als peus d’especuladors com Joaquim Durall, propietari de diverses finques al cor del Taulat i protagonista junt amb l’arquitecte Lluís Cantallops d’un dels plans -el d’obertura del carrer de Bilbao- que més mal ha fet de manera completament innecessaria al casc més antic del Poblenou.{mospagebreak}
Avui no hi ha encara cap instrument urbanístic que protegeixi la trama antiga que es va deteriorant per un enderroc rera l’altre sense criteri de conjunt. La lògica explicació d’aquella forma de procedir és que hi havia en esferes municipals, almenys en aquells mitjans norantes, i segurament també ara, la idea de que l’antic i deteriorat barri del Poblenou havia de ser majoritàriament substituït per un nou concepte social i urbà. El nou Diagonal Mar, aixecat sobre els terrenys que ocupava l’antiga MACOSA, per obra de promotors americans, i amb un concepte urbà forà, és una altra de les ferides sagnants –la història jutjarà el projecte i els seus autors- feta a traïció i amb menyspreu cap a la gent.
El barri del Poblenou –en aquells moments ja era força evident- tenia una cita amb la història que el portaria a desaparèixer o bé a redefinir-se sobre la base de l’oportunitat que brinda el progrés tal com ja va ocórrer amb la instal·lació dels primerencs prats d’indianes cap a finals del segle divuit i que foren preludi de la pròspera aglomeració industrial del segle vint. Els col·lectius ciutadans del Poblenou, entre ells l’Associació de Veïns, no els movia cap sentiment identitari essencialista de república independent, sinó l’ànim combatiu de qui espera que el progrés arribi per a tots, que és propi de les classes treballadores que han bregat a peu de fàbrica. La resistència era a ser desposseïts pels especuladors i oportunistes de torn, que d’això ja n’hi havia força experiència al barri d’ençà el frustrat Pla de la Ribera. D’aquí, que les operacions urbanístiques costaneres que, des del Bogatell fins a Diagonal Mar i coincidint amb l’obertura de la Diagonal, fossin vistes com una reedició d’aquell pla de nefasta memòria. I així va ser en certa manera! A excepció del vell cementiri de l’est, el primer fora muralles de la ciutat que va fer construir el bisbe Climent cap el 1700.., i de l’antiestètic grup de vivenda social edificat en els anys 50 del segle passat pel Ministerio de la Vivienda al passeig Calvell, popularment coneguts, com els “Tupolev” s’hauria renovat completament la façana de mar i el vell Poblenou no hauria aconseguit mai el somni de treure-hi cap.
Al revers de la moneda i com un dels secrets més ben silenciats, enormes guanys pels propietaris gràcies a les requalificacions: el cas de MACOSA, acompanyat d’actes criminals i delictes econòmics, tot recollit, sense massa enrenou però, pels diaris de l’època; el cas de Catalana de Gas i de RENFE; el cas dels Durall, amb destrucció malintencionada de patrimoni; o com el cas del propi Ajuntament propietari de parcel·les que van ser venudes a tercers. Havia desaparegut la ronyosa paret que protegia les vies del tren i que segrestava el mar a no ser pel tronat pas a nivell del carrer Jonquera. S’havia endreçat la línia costanera, cosa que bocabadava a més de mitja ciutat, però allà mateix hi havia clavat dentallada el capital que tot ho acaba banalitzant, i mentre Ia ciutat moria d’èxit, s’havia perdut l’oportunitat de fer front a les necessitats més peremptòries i als reptes més punyents de futur. En els primers anys del nou segle, amb la desinflada bombolla econòmicotecnològica, afloraven amb virulència els temes abans aparcats: la zona del Poblenou patia un gravíssim dèficit d’equipaments de tota mena, que ja havia estat anunciat abastament pel col·lectiu ciutadà; la crisi de l’habitatge assequible va esdevenir el tema número u a les eleccions municipals de la primavera de 2003, fins el punt de forçar mesures extraordinàries per fer-hi front des de l’ordenança municipal, la llei d’urbanisme i la llei de l’habitatge; la destrucció del patrimoni cultural de la Barcelona obrera obligà fins i tot al Parlament de Catalunya a intervenir-hi. El vaixell de l’urbanisme municipal navegava a la deriva i no trigaria gaire en aparèixer conflictes a babor i a estribor.
Vet aquí les traces de la banalitat. L’avinguda dels hotels, és a dir, el passeig de García Faria, la nova avinguda Icària, sense fàbriques i també sense vida, el passeig del Taulat, encara sort dels grups de vivenda social edificat pels sindicats de la UGT i CCOO i també per l’empresa pública REGESA per reallotjar afectats dels desapareguts Rafael de Campalans, l’Arenal del Llevant i la Jonquera, que voltaven l’antic pas a nivell que conduïa a la platja, tots ara a l’entorn de la plaça Ramon Calsina també coneguda per la sempre altiva torre de les aigües del Besòs, que allà si que hi llu la càlida llum mediterrània i la sonora gatzara que preludia corredisses de canalla i respira veïnalitat. No tot havia de ser banal al front marítim, on el darrer reducte de mansuetud al carrer de Pellaires serveix de lloc d’encreuament entre famílies de sempre amb el geni creatiu i l’enginy dels Palo Alto.
Mentre que l’Avinguda de la Diagonal, planificada a començament dels 90 i inaugurada en la plenitud del seu vial des de les Glòries fins l’esplanada del futur Fòrum un dia plujós del mes de març de 1999 errava completament en el seu concepte urbà replicat de la ciutat burgesa enlloc de mimetitzar el barri popular que li toca travessar, naixia ja a final de la dècada una de les més brillants idees per la futura mutació de la ciutat de les xemeneies al districte econòmic del coneixement: el Pla 22@. Un discurs certament una mica retòric, però en el pla teòric feia diana en el propòsit de reformular els teixits industrials obsolets en convivència amb una ciutadania que sabia ja d’antic el que és la barreja i la mística del treball. Una bona idea escassament liderada pel consistori en el terreny de la iniciativa cultural i econòmica i inicialment mal plantejada pel que fa a l’encaix urbà. Novament via lliure als professionals de convertir el totxo en or que han arribat ja a horroritzar amb algunes de les seves encara primerenques realitzacions. L’enderroc i substitució de la fàbrica de la Unión Metalúrgica per espantoses edificacions hoteleres; la fracassada imposició de les torres de l’Eix Llacuna, i els desaucis empresarials a Can Ricart, Can Framis, la Escocesa... eren mostra del desconcert regnant a Ca la Vila. Els seus responsables perapetats darrera els Nouvell, Tusquets o Miralles, cada dia més autistes i desconnectats de la realitat eludien el diàleg i la crítica popular, demostrant ja poca capacitat d’intelocució i, per tant l’esgotament de les fórmules i segurament també dels seus artífex.