veure noticia: El Periódico 24-02-2008
“Farem un pou molt i molt profund. Primer trobarem aigua, després, roques i ni les pedres incandescents del centre de la terra ens impediran trobar el tresor que busquem: uns homes i dones, que des de l’altre punta del món també han tingut la mateixa idea de fer un pou igual que el nostre... Serà irresistible mirar pel pou que travessarà la terra. El pou, com la mirada, va en línia recta, i aquesta, com se sap, es defineix com la distància més curta entre dos punts: el pou és la distancia més curta entre dos continents. Ens abocarem per a mirar el fons i veurem altres persones que treuen el cap per l’altra banda...”
Aquesta era la presentació del projecte que en el 2004 en Joan Maria Soler, de l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou, va presentar per fer en el Parc Central. (Veure document sencer). És tractava de fer un pou que en els seu interior hi hagués una pantalla i una web-cam que interacciones amb una altra pantalla i càmera situada en una plaça d’algun poble del Tercer Món. La idea era crear una continuació de l’espai públic del parc cap un altre indret popular, fent d’aquest pou, un espai de trobada i comunicació quotidiana.
Aquesta formularització, absolutament innovadora, que lliga íntimament, un element tan comú i natural en totes les cultures com és el pou, amb les noves tecnologies, amb la virtut d’anar més enllà de l’actual ús privat i individual d’internet, i convertir-lo en un nexe de comunicació obert i col.lectiu, va ser de l’agrat d’en Jean Nouvell, a qui l’Ajuntament havia encarregat dissenyar el Parc Central. El prestigiós arquitecte va integrar el projecte amb uns pocs retocs en el disseny del seu tan particular Parc. La idea va ser recolzada entusiàsticament per la Coordinadora d’Apropem-nos, la Comissió Pro-Equipaments del Poblenou i la FAVB.
Mentrestant, l’Ajuntament no, només no va crear la comissió que des del barri havíem reclamat, per tal de coordinar tot el procés, sinó que, en el seu desenvolupament ha mantingut absolutament al marge als promotors de la idea, a voltes d’una manera fins i tot, menyspreativa. I el resultat ha estat un autèntic nyap.
L’Ajuntament no ha sabut explicar, segurament perquè ell mai ha assumit la filosofia del projecte, la importància de finançar en l’altra banda de la Terra una terminal que també tingui forma de pou. Sense aquest aspecte formal el projecte perd sentit i coherència. Com a conseqüència, la ciutat escollida de Guayaquil (Equador), en comptes de fer un pou és posaran simplement unes pantalles a l’aire lliure i unes càmeres a través de les quals nosaltres veurem la nova àrea de desenvolupament urbanístic del Malecon d’aquesta ciutat i ells veuran unes vistes de Barcelona i el Parc Central. I si bé, durant algunes hores, tu podràs interposar-te entre el paisatge i les càmeres, el cert, és que és perd tota la màgia que comporta la simulació d’un pou que travessa la Terra. Es prefereix la banalitat d’una pantalla d’internet a la construcció d’un pou que com tots els pous, atrau irremeiablement a mirar al seu interior i t’atrapa per la incògnita de no saber que hi haurà fins que t’hi aboques. I quan ho fas, les parets del pou t’aïllen amb una relació amb una persona que com tu, treu el cap per la boca d’un pou que està a mils de quilòmetres.Tot és molt subtil, i ho entén qui ho vol entendre. És trist veure com una idea que apostava per fer en les ciutats un espai de trobada es perverteix per utilitzar-la com un aparador de les promocions urbanístiques.
El Parc central, encara podria arribar a ser el més profund del món si l’Ajuntament rectifiques. El preocupant és preguntar-se el perquè té dubtes, entre optar entre constituir-se en un símbol novedós a nivell internacional, o bé continuar en una línia que pel seu escàs interès està condemnada al fracàs.
