Can Ricart - Cronologia

La lluita per la preservació íntegra de Can Ricart ha estat una de les més significatives que hem viscut en els darrers anys. En ella ha sortit a la llum el malestar que està causant en el barri moltes actuacions urbanístiques: En Can Ricart és destrueix un tramat humà viu de mes de 250 treballadors i artístes fent una proposta de planejament que menysprea el patrimoni industrial...

La lluita per la preservació íntegra de Can Ricart ha estat una de les més significatives que hem viscut en els darrers anys. En ella ha sortit a la llum el malestar que està causant en el barri moltes actuacions urbanístiques: En Can Ricart és destrueix un tramat humà viu de mes de 250 treballadors i artístes fent una proposta de planejament que menysprea el patrimoni industrial del barri.

La ferma voluntat d’un nombrós grup de col.lectius agrupats al voltant de la Plataforma Salvem Can Ricart amb uns sòlids arguments socials i acadèmics ha aconseguit repetidament barrar el pas a les intencions de l’Ajuntament que sempre s’ha negat a obrir un procés participatiu.

Us fem una cronologia dels fets. I us reproduïm un escrit de la Plataforma que explica les raons per salvar aquest conjunt i quina és la situació actual.

Per més informació consulteu www.salvemcanricart.org

canricart1

Can Ricart: cronologia dels fets

El 29 d’octubre de 2001, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar el Pla Especial (PERI) de Parc Central, que preveia enderrocar gairebé tot el conjunt fabril de Can Ricart per construir-hi un parc d’oficines de gairebé 70.000m2 en la seva unitat d’actuació número 1. L’Ajuntament havia encarregat el projecte a l’arquitecte Solà Morales, el qual va donar per fet que no hi havia valors patrimonials a preservar, a excepció d’una part de la nau de la torre, la xemeneia (únic element catalogat) i la traça del passatge del marquès de Santa Isabel.

Amb l’ordenació urbanística ja aprovada, el 21 de març de 2003, l’Ajuntament va donar per definitiu el Pla de Millora Urbana (PMU) de la UA1 del PERI Parc Central, encara que posteriorment es veuria obligat a rectificar en diverses ocasions. El pla de millora, promogut per la família Ricart -que tenia la major part de la propietat-, va ser encarregat als arquitectes Alonso&Balaguer, els quals, a part d’incorporar per indicació municipal com a nou element a conservar les naus del passatge que -amb l’esponsorització de l’ICUB- allotja l’associació d’artistes visuals Hangar, van projectar un complex terciari que hauria de substituir l’interessant conjunt històric urbà de Can Ricart. La gestió urbanística va seguir el seu curs fins que l’1 de desembre de 2004 es va aprovar el pla de reparcel·lació de la UA1, completant així el procés de gestió que donava llum verda a l’execució del projecte. El propietari va començar a requerir a les empreses que abandonessin el recinte industrial per iniciar els enderrocs.

Va ser llavors quan les empreses requerides per Frederic Ricart, el marquès de Santa Isabel, van reaccionar contra les sentències de desnonament i van convocar una manifestació el dia 2 de gener de 2005.

El 3 de març del mateix any, l’Ajuntament va introduir una nova modificació al projecte de la UA1 corresponent a Can Ricart. L’Associació de Veïns havia demanat la suspensió de llicències d’enderroc de la fàbrica Oliva Artés, situada al bell mig del Parc Central, perquè entenia que calia recuperar les seves naus per a equipaments urbans. El llavors arquitecte en cap, Josep Anton Acebillo, ho va acceptar i es va veure obligat a fer una modificació puntual del PGM per ajustar els sòls d’equipament, de verd i dotacions, cosa que va obligar a modificar novament el pla de Can Ricart.

El 15 del març de 2005, el grup de patrimoni del Fòrum Ribera del Besòs va presentar a la Fundació Tàpies una proposta de Pla de Patrimoni Industrial de Barcelona, en la qual feia més de dos anys que hi treballava, a través de les jornades de debat i divulgació: “Llegat industrial i innovació”. Aquell document era el marc de referència d’un seguit de propostes per difondre els valors del patrimoni industrial del Poblenou i per posar en valor els seus elements incorporant-los al planejament urbanístic del districte 22@. Va ser també durant la primavera del 2005 que el grup de patrimoni del FRB va fer un estudi històric i arqueològic del recinte de Can Ricart. L’estudi, dirigit per la catedràtica d’Història de la UB Mercè Tatjer i l’arquitecta Marta Urbiola, va revelar els valors patrimonials d’aquell recinte industrial, així com documents interessants dels seus autors -els arquitectes Josep Oriol Bernadet i Josep Fontserè-,i sobre la trajectòria històrica d’aquella fàbrica molt desconeguda al Poblenou. En aquell context de descobertes sobre el patrimoni fabril, es va insistir a demanar al regidor d’Urbanisme i a l’alcalde la preservació íntegra del conjunt industrial de Can Ricart. Però l’Ajuntament es va negar en rodó a fer cap canvi en el planejament perquè, primer, no reconeixia l’existència de valors patrimonials i, després, al·legava que la petició arribava tard i ja no es podia fer marxa enrere.

Les entitats, constituïdes en plataforma per defensar Can Ricart, van fer jornades de portes obertes, es van entrevistar amb representants del partits polítics, amb tècnics municipals, amb regidors de l’Ajuntament, amb diputats del Parlament de Catalunya i consellers de la Generalitat. Van adreçar una carta al president Maragall, i el 28 d’abril de 2005 hi va haver una gran manifestació al Poblenou per demanar la preservació de la fàbrica i el manteniment de les indústries de Can Ricart. Aquell mateix any, en el pregó de Festa Major del Poblenou, l’advocat Pep Cruanyes va fer una encesa defensa del patrimoni fabril del barri, i la petició per salvar Can Ricart va esdevenir un clam d’unanimitat popular.

 canricart2

Can Ricart s’havia convertit en un dels principals conflictes oberts entre l’Ajuntament i els ciutadans, sobretot pel gran suport que va obtenir a la ciutat la causa del patrimoni industrial i també pel caràcter propositiu i d’alternativa a un model de fer ciutat que a Barcelona ja feia aigües des d’abans del Fòrum de les Cultures. En la línia positivista que tenien la majoria de les accions del col·lectiu per Can Ricart, va sorgir la idea de promoure al Parlament de Catalunya una proposició no de llei (PNL) en la defensa del patrimoni industrial del Poblenou i de Can Ricart. La PNL la va vehicular el grup de patrimoni del FRB a través de dues diputades del Parlament, i es va aprovar finalment en sessió parlamentària el 26 d’octubre de 2005.

Davant la imminència d’un pronunciament del Parlament en favor del patrimoni industrial, Xavier Casas, regidor d’Urbanisme i home de confiança de l’alcalde Clos, que havia mantingut una oposició fèrria a no canviar ni una coma del pla de Can Ricart, va accedir finalment durant els primers dies d’ocubre a reunir-se amb una representació del FRB per cercar una solució al conflicte. Va ser a partir d’aleshores que els tècnics d’Urbanisme es van mostrar disposats a rectificar el planejament, dictant una suspensió de les llicències d’enderroc ja a mans del marquès, el qual havia intentat en diverses ocasions tirar per la via dels fets consumats.

Com a conseqüència de la PNL, el desembre de 2005, el regidor d’Urbanisme va decretar la suspensió de llicències en els edificis considerats històrics del Poblenou, amb la finalitat d’iniciar els treballs i estudis previs a un pla de protecció del patrimoni industrial. Un pla que si s’hagués portat a terme l’any 1999 quan ho va sol·licitar l’AVPN, en el context de les al·legacions a la modificació del PGM del 22@, i que va continuar demanant el Fòrum Ribera del Besòs, sense que l’Ajuntament el prengués en consideració, hauria evitat els conflictes i les pèrdues irreparables que ara coneixem. Però aviat es va veure que, en realitat, l’Ajuntament volia resoldre el conflicte del patrimoni ampliant la protecció a alguns edificis més de Can Ricart, però no assumia la protecció íntegra el recinte. Es van fer més manifestacions ciutadanes i actes divulgatius, festius i acadèmics per explicar que el que estava en joc no era una qüestió de més o menys edificis, sinó una qüestió de concepte del patrimoni, on el conjunt de Can Ricart, sense mutilacions, esdevenia tot ell un document històric, el més important del Poblenou, que havia de permetre fer llegible un episodi del passat industrial de la ciutat.

El mes de gener de 2006, l’arquitecte en cap Oriol Clos va presentar a les entitats un projecte de preservació parcial que va decebre. La plataforma per a Can Ricart, amb l’ajut de professionals especialistes, va presentar nous estudis d’alternativa al planejament i un pla d’usos que intentaven demostrar la viabilitat de tot plegat. Però, amb alguns petits retocs, el 4 d’abril de 2006, els regidors Casas, Mayol i Portabella, tots tres junts per escenificar la unitat de criteri en el tripartit municipal, van comparèixer davant dels mitjans de comunicació social per anunciar que hi hauria un nou pla per a Can Ricart que preservaria un 70% aproximadament del recinte, enderrocant, però, els elements del nucli central i posterior de la fàbrica. Una hora després de la presentació es va declarar un incendi a Can Ricart que va destruir parcialment dues naus. L’evidència que es tractava d’una acció provocada tornava a tirar per terra les esperances de pacificació d’un conflicte que mostrava noves cares ocultes i que ara ja s’havia escapat del tot al control de l’Ajuntament.

El 13 de juny de 2006, l’AVPN, l’Arxiu Històric del Poblenou i el grup de patrimoni del Fòrum Ribera del Besòs van adreçar un escrit al director general de Patrimoni de la Generalitat per demanar la catalogació de Can Ricart com a bé patrimonial d’interès nacional, d’acord amb les noves dades aportades pels estudis patrimonials realitzats, tot recordant que un any abans ja s’havia demanat a aquella institució un pronunciament sobre aquesta qüestió sense que s’hagués pronunciat en cap sentit. Les entitats instadores van aportar l’estudi de patrimoni realitzat pel FRB i abundant documentació acreditativa. El Síndic de Greuges de Catalunya va demanar informació a l’administració de Cultura de la Generalitat a instància d’una reclamació presentada pel col·lectiu ciutadà el juny de 2006. Aleshores, el mes d’octubre de 2006, el director general de Patrimoni, Josep Maria Carreté, va respondre per primera vegada dient que aquella administració duia a terme accions coordinades amb l’Ajuntament de Barcelona en compliment de la resolució 280/VII del Parlament de Catalunya. El gener de 2007 el Síndic de Greuges va instar el departament de Cultura a títol de suggeriment per dictar l’acord corresponent a la sol·licitud d’incoació d’expedient de declaració de BCIN, objecte de la queixa que es va formular el març de 2005.

Però l’Ajuntament de Barcelona, en el context del pla de patrimoni industrial de Poblenou, va declarar Can Ricart com a bé cultural d’interès local, un grau de catalogació inferior que la demanada i es va afanyar, tot i sabent que faltava el pronunciament de la Generalitat, a aprovar definitivament el 24 de novembre de 2006 una modificació del PMU de la UA1 del PERI de Parc Central per preservar el recinte de Can Ricart. Un nou pla urbanístic per a Can Ricart que donaria nova legalitat a l’enderroc de parts centrals i posteriors de la fàbrica i autoritzava la construcció d’una gran torre de 52m d’altura just al davant del recinte patrimonial. Aquella aprovació precipitada buscava l’efecte d’evitar que una eventual declaració de BCIN per part del departament de Cultura acabés per blindar definitivament tot el conjunt històric.

El març de 2007 el departament de Cultura de la Generalitat fa pública la tramitació d’un expedient per declarar Can Ricart bé cultural d’interès nacional, BCIN, en la modalitat de conjunt històric, la màxima consideració del patrimoni català. La declaració va ser instada pel Grup de patrimoni del FRB, per l’AVPN i l’AHPN, un any abans, en reclamació de la petició feta el març de 2005 que no va merèixer cap resposta de la Generalitat. La declaració de la Generalitat determina un perímetre de protecció que engloba tota la finca de la UA1, cosa que fa preveure que caldrà una nova modificació del planejament aprovat precipitadament per l’Ajuntament 4 mesos abans. Una llarga i intensa història que posa de manifest la poca cura que ha tingut l’administració municipal en la preservació del patrimoni històric del Poblenou. Que evidencia el poc cas que fan els poders municipals del conjunt de ciutadans, sobretot quan fan propostes i no es limiten exclusivament a queixar-se. I també demostra que hi ha una altra manera de fer les coses a la ciutat.

 canricart3