Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou

Revista oberta en temps de confinament

capcalera

 

 

Les morts que pot suportar el sistema


Foto JMaria

(Preguntes senzilles que m'he fet durant aquests mesos de confinament amb la intenció d'entendre en quin món visc. Tres hipòtesis i una tesi)


 

 

 

 

 

Petit repàs

Gener – Per què la Xina va parar la ciutat de Wuhan amb tot tancat i barrat? Resposta: Perquè, si no ho hagués fet, la mortalitat pel coronavirus hauria afectat de manera substancial l'economia d'un país en el qual la mà d'obra és fonamental. Els dirigents d'aquell país van calcular que l'impacte sobre la seva economia de les mesures contundents davant la Covid-19, amb una reducció del creixement del 6'8% del PIB, els compensava, perquè l'escenari econòmic amb el virus descontrolat era inassumible.

 

Febrer Per què a Barcelona es va cancel·lar el Mobile World Congress, amb la pèrdua consegüent de l'oportunitat de negoci que representa? En aquell moment ningú no ho va entendre i tots buscàvem explicacions sobre suposades estratègies competitives entre empreses d'aquest sector. Ara sabem que els directius d'aquestes multinacionals tenien unes informacions sobre la perillositat de la Covid-19 que la resta dels mortals ignoràvem. Per això finalment van decidir, malgrat el cost econòmic que implicava, evitar que el seu aparador passés a la història per haver estat el focus de l'expansió de la pandèmia a tot món. Qüestió de màrqueting.

 

Finals de febrer i març Per què es va declarar el confinament, primer a Itàlia, després a Espanya, i finalment a molts altres països? Sobta que tant a Itàlia com a Espanya quan es va declarar el confinament cap lobby empresarial significatiu aixequés la veu en senyal de protesta. Especialment tenint al davant dos governs d'esquerres recents amb una gran debilitat parlamentària i que, en el nostre cas, per exemple, es va mostrar temorós a l'hora de derogar la reforma laboral. Aquesta feblesa contrasta amb l'atreviment dels nostres governants de declarar per primera vegada un estat d'alarma, imposar una economia de guerra i confinar la gent a casa, tot prohibint la mobilitat interna i internacional. Davant aquesta decisió, els poders econòmics assumeixen acríticament una davallada sense precedents dels seus beneficis; i ens preguntem: com han pogut obtenir els nostres governants aquesta autoritat?

La gent activista que alguna vegada hem participat en una vaga general sabem com brama la patronal per les pèrdues econòmiques d'un sol dia d'aturada. I ara han estat tres mesos llargs de paràlisi. És evident, sens dubte, que la paralització de l'economia per la pandèmia s'ha produït amb el consens previ i l’aprovació dels grans patrons empresarials. Què ha conduït els empresaris a admetre aquest postulat que, a priori, els va tan en contra?

Qui ho entengui, que ho compri

Òbviament, descartem dues hipòtesis.

Primera. És una decisió humanitària dels poderosos? Fa massa temps que els coneixem per acceptar aquesta fal·làcia. Els fets canten: el nombre de morts per la pandèmia és semblant al dels immigrants que s'han ofegat al Mediterrani; l'explotació ignominiosa als centres de treball extracomunitaris és igual d’inhumana; la indiferència davant el drama dels desnonaments i de tants altres drames socials és clamorosa, etc., etc., i més etc. No és creïble que els interessos descarnats del poder financer ara descobrissin, de cop i volta, que la salut de la població està per sobre dels seus guanys. No vivim en un ‘món de Yupi’ per pensar que el capital s'ha reclòs uns mesos per solidaritat amb els malalts.

Segona. Aquí hi posaríem la llista llarguíssima de teories conspiratòries. Cap es pot demostrar. Qui cregui que darrere la Covid-19 hi ha plans maquiavèl·lics ha de tenir l'obligació de descriure quins són aquests plans i com han aconseguit convèncer tots els poders econòmics i polítics perquè segueixin els seus designis. Una altra cosa és observar l'habilitat d'alguns sectors estratègics d'aprofitar la pandèmia com una oportunitat per treure'n un rèdit econòmic o polític: el control de la població, per exemple.

(Nota al marge: Caldrà aprofundir en les raons per les quals tanta gent dona per certes les teories conspiradores; segurament, per la profunda desafecció cap a la política i per la necessitat d'agafar-se a explicacions simples i a voltes màgiques que no ajuden a comprendre la complexitat del nostre món. Hi ha prou dades per estar convençuts que la vinguda del coronavirus ha estat anunciada des de fa anys per la comunitat científica i que és conseqüència indirecta de la pèrdua de la biodiversitat que el nostre estil de vida ha provocat en el planeta. El més preocupant dels defensors acèrrims de teories conspiratives és que tots minimitzen les conseqüències letals de la Covid-19. Tots nosaltres hem comprovat que amb els negacionistes és difícil raonar, i això dol perquè amb alguns hi tenim llaços d'amistat i desespera quan observem que moltes fake news tenen un rerefons de postveritat feixista. Tenim un problema.)

Una deducció de vertigen

Descartades les dues hipòtesis o explicacions anteriors sobre com és que els grans poders econòmics han acceptat tenir unes pèrdues sense precedents, anem a explorar una hipòtesi més plausible.

Alguns estudis calculen en 450.000 els morts a l'Estat espanyol si no s'hagués confinat la gent a casa. undefined. No ens posarem a discutir la xifra perquè no en som especialistes, però sembla versemblant que sense les mesures de confinament aplicades es podrien haver multiplicat per quatre o per cinc el nombre de morts actuals per la Covid-19.

Si amb tot el confinament que hi ha hagut, la sanitat pública s'ha tensat de manera alarmant i hem estat a tocar del col·lapse a les UCI, ens imaginem per un moment què hauria passat amb una xifra propera al mig milió de morts en tres mesos? El panorama hauria estat dantesc! Sense confinament no hauríem tingut capacitat d'enterrar-los, ni tan sols hauríem tingut prou càmeres refrigerades per conservar tants cossos. Una mortalitat semblant a la de la Guerra Civil hauria estat impossible de ser gestionada per les autoritats ni acceptada amb resignació per molta gent. Ens preguntem si la població hauria acceptat amb resignació aquesta situació extrema. De ben segur que no. No dic que hauria provocat una revolució, perquè per produir-se’n una han de confluir moltes circumstàncies, però sens dubte, l'ordre social establert s'hauria posat en perill. Els fonaments de l’statu quo s'haurien trencat. Tot fa pensar que aquest escenari ha estat present als despatxos de les altes esferes i aquesta ha estat la raó de fons per la qual acceptessin la caiguda dels seus dividends.

Si alguna cosa posen per davant els poders econòmics és l'estabilitat. Han preferit assumir pèrdues multimilionàries a canvi de no posar en perill els seus negocis. Capitalisme pur: anàlisi de pèrdues i guanys. Segons l'OCDE, el PIB a l'Estat Espanyol podria caure fins a un 9'4%, amb conseqüències socials que ens faran esgarrifar; però, per a ells, els mobles s'hauran salvat, l’IBEX-35 continuarà cotitzant.

Darrere del col·lapse

Durant aquest temps, la paraula que més han pronunciat les nostres autoritats ha estat "col·lapse". A les gràfiques que ens mostraven hi havia dibuixada una línia vermella que, deien, si el nombre de morts la superava, el sistema sanitari entraria en col·lapse. Però mai han explicat quin escenari ens trobaríem si això passava. Una dimensió desconeguda. Podem discernir si el pànic d'arribar al col·lapse era per no poder salvar vides o perquè s'obriria la porta a una inestabilitat social sense precedents o per totes dues coses. Però el cor i la cartera no acostumen a anar junts.

Ara bé, tan aviat com s'ha allunyat el perill del col·lapse, els poders econòmics, que havien callat fins aleshores, s'han llançat com unes feres a pressionar els governs per precipitar una desescalada amb tanta rapidesa que s’han saltat els mínims criteris epidemiològics. Amb fases que han durat menys de 24 hores. Ara n’estem pagant el preu. És clar, si no hi ha col·lapse, els morts per coronavirus són assumibles. Les altes finances tornen a fer-se visibles sense remordiments, la cartera ja es pot ensenyar. El sistema pot suportar que hi hagi morts per coronavirus sempre que el nombre d'aquests no qüestioni el seu paper. El concepte de salut és com el de la democràcia per al sistema capitalista: vesteixen molt amb les dosis adequades mentre no posin en perill els pilars del negoci.

Sembla que hagin arribat a la conclusió que, un cop allunyat el perill de col·lapse, les morts pel coronavirus seran socialment suportables. Potser sí; la gent més conscienciada direm que són un exponent del maltractament que estem donant al planeta; la gent més conservadora es conformarà observant que sempre hi ha hagut epidèmies; i la gent més rica es protegirà fent-se, dia sí i dia també, PCR i tota mena de tests al mercat prohibitiu, que no prohibit. Les grans corporacions estaran tranquil·les i l'any que ve tindrem un Congrés del Mòbil ben sonat. Conviurem virus, morts i «llegirem asseguts el diari», com deia Miquel Martí i Pol.

Tanmateix, la història mai és una línia recta ni està escrita prèviament. Hi ha moltes incerteses. D’una banda no sabem si pot arribar una nova onada de coronavirus que sigui més gran que la passada, i tot apunta que la desescalada serà un interregne ple de contradiccions internes entre els clans governamentals i econòmics i la lluita entre preservar la salut o els negocis serà desesperant. I de l’altra, el que sí que és un fet són les conseqüències socials gravíssimes que està provocant la crisi de la Covid-19. Quina resposta social hi haurà davant tant atur i tanta pobresa? Conjurem-nos tots plegats perquè aquesta reacció sigui molt alta.

Són “los mismos perros con diferentes collares”, perquè són de diferent amo

El capitalisme és una teranyina d'interessos amb mecanismes d'autoprotecció molt ben articulats però que no sempre obeeixen a lideratges definits. De fet, en cada lloc, les actuacions dels poders fàctics davant la pandèmia han estat diferents. Ens preguntem què hauria passat si encara tinguéssim Rajoy al govern. El que sí que hem vist és que, mentre la ciutadania aplaudia des dels balcons el personal sanitari, al parlament s'instaurava una picabaralla indecent i immoral plena d'acusacions partidistes i/o nacionalistes. La salut, el primer? De veritat?

La complexitat de la diversitat dels interessos econòmics en el món globalitzat ens pot explicar el perquè en alguns indrets davant el coronavirus, a diferència d’aquí, no s'ha posat fre a l'economia. És el cas dels EUA, el Brasil o Nicaragua; en aquest darrer país han arribat a l'extrem de detenir les persones que porten mascareta perquè oficialment de Covid-19 no n’hi ha. Tenen, bàsicament, dues motivacions que expliquen aquest procedir diferent. Una, perquè el sistema sanitari públic no es pot col·lapsar, simplement perquè no existeix. I dues, perquè en aquests països, a diferència de la Xina i en gran mesura també d’aquí, la classe alta està muntada en el dòlar especulatiu que navega dins un model de capitalisme globalitzat i extractivista que no necessita un contracte social que garanteixi la seva supervivència. L'aposta de la ultradreta per consentir la immunitat de grup és un reconeixement nazi que sobra gent.

I a l'Àfrica? No és que no hi hagi la Covid-19 a l'Àfrica, sinó que simplement aquest continent no existeix. De la mateixa manera que per a molts mitjans de comunicació tampoc no existeix Cuba, malgrat que el seu comportament davant la pandèmia ha estat exemplar.

Tal faràs, tal trobaràs”. Bé, no sempre

Per acabar, voldria exposar breument no una hipòtesi, sinó una tesi, a veure què opineu.

Una de les preguntes que durant aquests mesos més ens hem fet és si la pandèmia ens farà reflexionar com a societat i ens activarà per canviar les coses. Un element clau per tenir una resposta rau en el paper que han jugat els mateixos governs a l'hora d'afrontar la pandèmia.

Als països on els governs han intentat liderar, amb més o menys encert, la lluita contra el coronavirus, com és el nostre cas, la tendència que la nova normalitat sigui igual o pitjor que la normalitat de sempre és el més probable que passi.

En canvi, als països on ha estat la població la que, per iniciativa pròpia, i sovint contra la voluntat dels governants, s'ha autoprotegit i ha pres per ella mateixa les mesures sanitàries que bonament ha pogut, s'han donat unes condicions que poden desencadenar unes dinàmiques socials per canviar les coses que feia molt temps que no es veien. S'obre la possibilitat que la nova normalitat en aquests països sigui realment nova. És remarcable l'empoderament popular que està vivint el Brasil de Bolsonaro amb una revitalització significativa de múltiples resistències com a reacció al menysteniment cap als sectors populars que les seves elits han tingut davant la Covid-19. Activacions similars, en múltiples indrets d'Amèrica Llatina, estan consolidant espais "alliberats" perquè on "l'Estat no té cura, els pobres ens cuidem entre pobres". Tanmateix, ens hem de preguntar per què als EUA, justament ara, enmig de la pandèmia ha ressorgit amb tanta força el moviment Black Lives Matter si l’assassinat d'un negre per la policia no és un fet excepcional. "Les vides negres importen", sí, davant les agressions racistes, però també importen davant els estralls de la Covid-19. Tampoc és per casualitat que en aquell país durant aquests mesos de pandèmia s'hagi desencadenat la mobilització més alta de vagues obreres des de la Segona Guerra Mundial. Poca broma, als EUA la quantitat de morts per coronavirus en aquest moment ja gairebé triplica la dels soldats que van morir a la guerra del Vietnam, amb la diferència que ara Trump en comptes d'enterrar-los amb honors els ignora. La factura electoral que aquest personatge pot tenir en aquest escenari ha provocat que, per primera vegada, s’hagi hagut d’empassar la seva immensa supèrbia i..., posar-se la mascareta.

En fi, per entendre les conseqüències d'una cosa tan nova com la Covid-19 hem de recordar una cosa tan vella com la lluita de classes.

Juliol, 2020

Joan Maria Soler

Construyendo identidad (entre desigualdades) (16 de juny)

Martina duda entre asistir a la Xarxa o aprovechar el sábado para ponerse al día con sus estudios. Los deberes aprietan; como un magma confuso que transmuta desde un hemisferio hacia el otro. Titubea entre el deber de la voluntad colectiva y el deber individual, o los deberes. En cada erupción cerebral, la lava arrasa con los fundamentos de una u otra opción, pero todo es momentáneo. Lejos del agobio, lo expresa en voz alta, o, más bien, responde a mi pregunta incisiva.

De fondo escucho Feeling good, versión Nina Simone, me instruirá más tarde. Un mantra potente, capaz de apaciguar su juicio –por cierto, muy sólido y amueblado para sus libres 16– y de decantarla hacia el armario de la ropa. Otro intervalo para la oscilación, esta vez resuelto en un cambiar de camisetas; una decisión a menudo más lenta.

Los pájaros, el sol, la brisa y el nuevo día le sientan bien, como a la Nina y como a la determinación que acaba de tomar. Martina se siente bien. El tapa boca-nariz, a juego con la camiseta rayada, y el pantalón deshilachado, le sientan bien. Ya ha wasapeado con su amiga, María, para quedar, para ir juntas a La Flor de Maig, del barrio, del Poblenou. Es el segundo sábado consecutivo que acuden.

La Flor y sus herederas

La Flor de Maig originaria nació en 1890 como “Societat Cooperativa Obrera d’Estalvi i Consum La Flor de Mayo”. Germinó gracias a la iniciativa de unos 16 boters, obreros especializados en fabricar cubas, toneles y contenedores varios de líquidos diversos; pero, sobre todo, vino. Embebidos en los principios cooperativistas del, por aquel entonces, proletariado textil inglés, la incipiente Societat compraba al por mayor y distribuía las vituallas entre las personas asociadas. Esta práctica evitaba “el abuso de los precios minoristas y permitía el ahorro”, recuerda la memoria histórica.

Más adelante, el ideario cooperativista se extendería hacia las ayudas a la vejez y las personas incapacitadas para el trabajo. Iniciativas pioneras para la época, premonitorias del primer seguro obligatorio de vejez o retiro obrero obligatorio, implementado en la península en 1919.

Hoy el Ateneu La Flor de Maig es un espacio vital del vecindario. Un espacio recuperado, autogestionado, que sigue la tradición cooperativista de su matriz y “que da respuestas a las necesidades no satisfechas por la sociedad capitalista actual”, dice su declaración de principios. Hoy, un sábado de junio de 2020, en la acera de su sede, se despliegan dos hileras de cajones de plástico, de los que se utilizan en las verdulerías. Flanquean al viandante, despiertan su curiosidad y –banalizando las dos premisas anteriores– ofrecen una respuesta, (o mejor dicho) alimentan a muchos vecinos y vecinas ante la enésima crisis, esta vez provocada por un virus que (por un ratito) hasta difumina las fauces del propio neoliberalismo.

Martina junto a sus amigas, María y Claudia, prestan atención a las indicaciones de la coordinadora del grupo. “Poned un kilo de arroz y pasta para las familias numerosas y a las demás ½ kilo. También podéis poner un pote de garbanzos y conservas en cada caja”, organiza las tareas Aina, con unos años más de activismo a cuestas. Ellas actúan con la ductilidad propia de una persona habituada a estos menesteres, como si el activismo viniese heredado. Acarrear los productos, segmentarlos y meterlos en un receptáculo requiere poco de un esfuerzo sesudo y mucho de una entereza de solidaridad y compromiso. Porque cada cajón está marcado de vidas, de historias, de modos de pensar, de sentir y de soñar.

Los cajones son como las matrioshkas. Cada uno de ellos contiene una caja de cartón grande, una mediana y otra más pequeña. Y un cartel rústico, rotulado a mano, con el nombre de la jefa (sí, en su mayoría son jefas) de familia, el número de integrantes de la unidad de convivencia y, entre paréntesis, la cantidad de menores de edad, si los hay.

De un lado, está la fila de las familias con menores a cargo. Distingue el recipiente de Ndeye, más que por un rasgo estético, por la cantidad de menores del núcleo familiar. En total 7. Rara avis en un país en el que la tasa de natalidad, según datos de 2019, es de 7,6‰, la novena más baja del mundo. Por supuesto, el índice se duplica (y cachito más) si se comparan los nacimientos provenientes de madres de origen extranjero con los de las parturientas autóctonas: 16,27‰ contra 7,01‰. La disparidad de las cifras se traduce más en la inmanencia del tándem precariedad-inmigración, que en el deseo o el posicionamiento ideológico o la convicción con relación a la maternidad, que, con frecuencia, manifiestan las mujeres de una u otra cultura.

En paralelo a las unidades familiares se alinean las provisiones para los hogares habitados solamente por una persona. En comparación, las cajas individuales son numerosas, como la parentela de enfrente; proporción que arroja una (vaga) idea de la cantidad de personas que viven solas en el barrio, con escasos recursos económicos, que han pasado en soledad el confinamiento, privadas de experimentar las mieles y las hieles de la convivencia non stop.

Moussa sale del vestíbulo de La Flor de Maig con un cajón con manzanas. Pregunta a Núria dónde las reparte. Moussa colabora con el grupo de apoyo de Casa Àfrica, una de las entidades impulsoras de la Xarxa d’aliments de Poblenou (de ahora en adelante, simplemente la Xarxa) en la que participan también Martina, sus dos colegas y casi una veintena de personas voluntarias. Núria es una de las 20. Ella cumple un doble papel: coopera y recibe la canasta individual desde el inicio.

Las manzanas se distribuyen de forma equitativa entre todas las tipologías de cajas, como la variedad de frutas y verduras, productos de higiene personal, de limpieza, los carbohidratos, legumbres, aceites y huevos. “La cesta es muy variada. El sábado pasado había carne envasada, yogur y otros productos frescos”, asegura Sara, precursora de la Xarxa, dando fe del equilibrio nutricional de la misma.

Como un chiste del destino, el techo de las dos columnas trazadas en el suelo corresponde a las personas sin cocina, sin nevera, las sin techo. Su situación de precariedad es compartida con el resto de las familias, pero con el hándicap de que su cesta se completa solo con alimentos y artículos imperecederos. La pobreza estructural también tiene sus escalafones; la situación de calle es el más bajo.

La Xarxa se abastece con las aportaciones de vecinos y vecinas, en especies o monetarias, con las donaciones del eje comercial del barrio, los productos de proximidad de cooperativas de consumo y el excedente de los pagesos de los alrededores. “En principio lo que hacemos es realizar una compra semanal o quincenal, para tener un poco de stock por si alguna semana las aportaciones se reducen. Pero como cada semana aumentan las familias el stock disminuye”, aclara Aina.

Un articulado vecinal para dar respuesta a las desigualdades

Las crisis actúan como una especie de lupa que magnifica las tensiones sociales existentes”, señala Aina. La ocasionada por el COVID-19 es sanitaria, pero también económica y social, y ha desnudado, ha agravado, las desigualdades que ya existían en el Poblenou y en diferentes zonas de Barcelona, “fruto de decisiones políticas, de modelos económicos y de una ley de extranjería que vulnera el derecho de las persones migradas y refugiadas”, concluye.

La Xarxa d’aliment es una comisión de la Xarxa de Suport Mutu de Poblenou, que se creó en el contexto de confinamiento para vincular a personas que ofrecen ayuda con personas que la necesitan. Fue parida para brindar una respuesta colectiva a una demanda de alimentos, primero tímida, de unas tres familias, pero que actualmente reparte productos esenciales a unas 187 personas, “tratando de no caer en el asistencialismo y articulando con otras redes preexistentes del barrio”, proclaman sus responsables.

Desde sus inicios, este articulado vecinal de apoyo mutuo y solidario, se ha coordinado con Casa África, un colectivo de autogestión de vivienda, que ya había creado un banco de alimentos, que ya había sido expulsado del barrio. A diferencia de otros territorios de Barcelona, en las que la pobreza es más exponencial, y, por lógica, la dación de alimentos se incrementa a miles de personas, en el Poblenou, el 22@ y la gentrificación se han encargado hace mucho tiempo de pasar la escoba a las capas sociales más bajas.

¿Quién quiere ser pobre?

A menudo la pobreza se percibe sin mucho esfuerzo, siempre en el ojo ajeno, pero duele desenmascararla ante el ojo propio. Porque la pobreza tiene sus pudores y su dignidad. Sobre todo, si la persona alguna vez gozó del los placeres de habitar la planta de arriba y, sin mediar preámbulos, las correas del ascensor social se cortaron y la depositaron en el entresuelo.

¿A quien le gusta ser pobre o identificado como tal, en un país (o un planeta) en el que la aporofobia, la aversión a las personas pobres, está echando raíces muy robustas?

Sin lugar a dudas, la aporofobia esta íntimamente ligada con la meritocracia; un concepto, este último, enquistado en nuestras sociedades, que se ha transmitido de generación en generación, siempre anclado en el imaginario colectivo. El “ganarse el pan con el sudor y el esfuerzo individual” constituyen la gran mentira capitalista empantanada en la idea de progreso. La victoria de este relato hegemónico reviste en la negación sistemática de las condiciones estructurales del “otro”, en la desigualdad de oportunidades y derechos, en la divergencia de velocidades y formas de existir y establecerse en el planeta.

El pobre representa una amenaza sucia, repelente, incómoda, y el rico un espejo en el que mirarse. Amén de las clases pudientes, la premisa campa entre los sectores medios, pero, por desgracia, también entre las capas sociales más postergadas. O por lo menos es una verdad contrastable entre los países que conozco con más fluidez, en los que viví y vivo. Nadie quiere mirar hacia abajo. Desde una visión de progreso ascendente, acumulativa, en constante crecimiento depredador, resulta lógico. Nadie quiere caer.

Así, esa creencia decimonónica cuestiona al pobre como único responsable de su devenir; y al rico también. Eso sí, como expresaba en una entrevista reciente, la exdirectora de Inserción de la Comunidad de Madrid, Berta Lago Bornstein, “se responsabiliza mucho más al pobre por su situación que a las grandes fortunas por la forma en la que han llegado a amasar su patrimonio. Nadie se cuestiona las ventajas que tienen los ricos pero se reprochan las ayudas que se destinan a las personas sin recursos, siempre examinadas con lupa”.

Ampliación de miradas

Hay personas que al principio nos llamaban y nos decían que necesitaban la cesta por esa semana sola. Hay el componente de la vergüenza, de tener que pedir porque nunca te ha pasado. Quizás, en esa unidad familiar, sí que hay un ingreso que va para pagar el alquiler y no da para costear otras cosas”, señala Aina.

Muchas de las personas asistidas están en situación de calle o situación administrativa irregular, o sea, sin papeles. Antes de la implementación del estado de alarma, se dedicaban a juntar chatarra o a limpiar casas, pero el confinamiento las ha sumergido, aún más, en una economía sin derecho a la prestación por desempleo, ni a un ERTE, ni ayuda alguna.

Por eso, la Xarxa empezó por una labor de detección más directa, contactando con el personal de las escuelas, en teoría más autorizado para evaluar la realidad del entorno del alumnado. Además, la iniciativa se ha difundido a través de entidades con una reconocida trayectoria comunitaria como Apropem-nos y, como no, por las redes sociales.

Pasados dos meses desde su creación, Aina valora de forma muy positiva el funcionamiento de la Xarxa porque ha incidido en “la ampliación de las miradas sobre las desigualdades que siguen existiendo en el barrio y en Barcelona”. Y en el universo.

En las asambleas semanales –la mayoría llevadas a cabo en línea–, asegura que se respira el entusiasmo por continuar la propuesta, más allá de esta situación de emergencia, pero con algunos matices. Piensan en estrategias colectivas y de sensibilización del barrio “para luchar contra un sistema desigual, que en una crisis como esta deja a muchas personas invisibilizadas y sin derechos”.

Para mí la Xarxa debería transformarse en una red de apoyo mutuo y de respuesta colectiva ante las desigualdades”, concluye Aina, con una declaración de intenciones que aclara, es muy personal.

Tu propio camino

Para Martina, esta significa su segunda experiencia como voluntaria. Durante el verano pre pandemia, en 2019, había colaborado con un comedor del barrio del Raval. Con 15 años y con su sister María –unos 9 meses mayor que ella–, durante una semana asistieron a la parroquia de Sant Agustí para servir platos con comida caliente, destinados a las personas usuarias del servicio. Recuerdo que volvía a casa muy cansada, ya que además de distribuir los platos y demás enseres en las mesas, tenían que recogerlos, fregarlos e higienizar la cocina. Contaba que el primer día pelaron patatas y que se asombraron por las decenas de personas sentadas a las tablas largas que oficiaban de mesas.

Entrada la desescalada del confinamiento, nos planteó que quería repetir la experiencia en los Comedores de las Hermanas Misioneras de la Caridad Madre Teresa de Calcuta. Aún sin enterarme de tan rumboso título (muy probablemente Martina me lo había nombrado y, una vez más, me ha fallado la memoria como suele recordarme) sabía, por su propia narrativa, que se trataba de un comedor de estirpe religiosa y caritativa.

A principios de mayo, me llegó un vídeo de promoción de la Xarxa por wasap y se me ocurrió contarle a Martina. Al margen de mis reparos con la institución religiosa, y aceptando su voluntad por cooperar por encima de todo prejuicio, pensaba que era una oportunidad para que ella se vinculara al barrio y desplegara su virtud solidaria desde otra vertiente, desde otra amplitud de miradas. Enseguida aceptó la nueva propuesta y, tras un contacto previo y paternal, ella misma ha seguido el curso de las cosas.

Ahí va Martina transportando la caja número 42, con la ayuda de María y Claudia, para arrimársela a una familia que vive dos manzanas distantes de La Flor de Maig y no puede venir a buscarla. Servicio a domicilio, activismo silencioso, solidario y político. Quizás, durante el trayecto, durante un tiempo, Martina se esmere en enlazar los retazos de tamaña experiencia, entregada al runrun generado por tantos interrogantes, por tantas desigualdades perennes. Este aprendizaje, como otros, subleva los pensamientos y, a continuación, revoluciona los sentimientos; dos herramientas con las que seguir construyendo, pieza a pieza, su identidad, su cosmovisión. En contraposición a mí, en contraposición al mandato social. Adelante, hija, haz tu camino.

Pablo Tulián (Argentina, 1972), veí de la Superilla
11/06/2020

 

Habitatges buits en plena crisi! (10 de juny)

El març del 2018 el regidor d’habitatge en aquell moment, Josep Maria Montaner, va presentar un estudi de l’Ajuntament de Barcelona sobre els habitatges buits de la ciutat. Hi havia la convicció que el nombre d’habitatges buits era molt elevat respecte al parc total de 825.000, després de les dades que va difondre el 2011 l'Institut Nacional d'Estadística (INE), que els xifrava en 88.000 o les que es van donar a l’anterior mandat de l’alcalde Xavier Trias, que rondaven els 31.000. I òbviament amb la situació de crisi habitacional, aquesta situació era totalment inacceptable.

L’estudi, segons les fonts municipals, presenta un nombre molt menor d’habitatges buits, al voltant de l’1,52% del total, aproximadament uns 13.000 habitatges, i explica que poden ser habitatges en rotació (per exemple, pendents de resoldre una herència) o habitatges molt malmesos que requeririen una reforma estructural completa, incloent-hi el propi edifici. Després d’aquest estudi, el silenci sobre els habitatges buits s’ha fet norma. Segurament el que descriu l’estudi és cert, però també ho és que els criteris per determinar si un pis no té un ús residencial eren molt estrictes, i això feia que moltes situacions de mal ús, o poc ús, quedessin fora i d’aquí la gran diferència entre les dades anteriors i les actuals. Sobta, però, que, un cop identificats aquests immobles i els seus propietaris i havent llançat el propi regidor la proposta als propietaris de negociar amb l’Ajuntament un ús adequat per a aquests immobles (per exemple, un acord de rehabilitació i lloguer social), la resposta hagi estat nul·la o gairebé nul la. Només que dels 13.000 pisos buits, en 5.200 (40%), per exemple, s’hi hagués actuat, ja quedaria resolt el problema de les famílies de la taula d’emergència, i l’augment de 5.200 habitatges socials a Barcelona hagués estat un gran pas, tan gran com el que va prometre l’Ajuntament actual de 1.500 per any del nou mandat. Val a dir, que per a aquesta situació de mal ús dels immobles, la llei del Parlament 18/2007 dona eines per, si fos el cas, arribar a l’expropiació dels béns.

Però aquests darrers mesos, amb la crisi sanitària i turística, s’han sumat 9.572 habitatges a l’estoc d’habitatges buits, els anomenats HUT (habitatge d’ús turístic). Una petita part d’aquests segueix en actiu, i una altra petita part s’ha cedit a sanitaris o altres col·lectius afectats per la crisi sanitària, però la immensa majoria resten buits esperant els turistes que no arriben, ni arribaran en el curt termini. Per tornar a una ocupació similar a la anterior molts experts parlen del 2022, i sempre que les situacions sanitàries evolucionin favorablement.

El primer que tothom pot pensar és que si són pisos perfectament habilitats per a ser ocupats, com és que continuen estant buits? L’Ajuntament de Barcelona, en veu de la seva alcaldessa, el 20 de març va proposar a la patronal dels apartaments turístics que una petita part, uns 200, es lloguessin a l’Ajuntament per acollir famílies que ara estan en pensions, en pisos sense condicions adients o simplement a la llista de la taula d’emergència. La patronal mostra la seva disposició inicial, però la realitat és que no s’ha fet servir ni un sol d’aquests pisos. Quedi clar que l’Ajuntament pagava el lloguer, i no era social, precisament. Més enllà d’aquesta oferta que era sols per a dos mesos, la patronal Apartur, com llegim a l’editorial del seu web, clar que prefereix els pisos buits que no pas que hi visqui ciutadania vulnerable. Alguns d’aquests propietaris estan ara volent llogar els pisos en allò que sen diu “per temporada”, que vol dir menys de dotze mesos, però això incompleix la llicència que tenen concedida, que és per dies, i si es lloga com a residència habitual incompleix la LAU, per tant, es pot cometre un frau. Però el sector no pensa abandonar la gallina dels ous d’or, prefereix pisos buits, uns mesos, o fins al límit legal, abans de tornar-los al mercat residencial clàssic, lloguers per a 5/7 anys, o un acord perquè aculin famílies vulnerables; abans el negoci que els drets.

Davant d’aquesta situació, que no sent manifestament il·legal, sí que és totalment immoral en una ciutat tan tensionada com Barcelona amb necessitats molt urgents pel que fa a l’habitatge, la pregunta és evident: ¿les administracions no hi faran res?, ¿permetran pisos buits durant un any o més potser, o lloguers alegals, mentre el nombre de famílies en situació de vulnerabilitat anirà, segons tots els indicis, creixent i creixent els mesos vinents amb la crisi econòmica profunda a què ens veiem abocats?

De debò, no faran res?

Pere Mariné

 

El contracte a Ferrovial i la continuïtat del saqueig a la sanitat pública (8 de juny)

L'adjudicació per via d’urgència a l’empresa Ferrovial Servicios del servei de seguiment dels casos de Covid-19 per 17,7 milions d’euros per part del SEM (Servei d’Emergències Mèdiques) és una nova mostra que la “nova normalitat” té més a veure amb la “vella anormalitat” que amb un plantejament seriós de la política sanitària a Catalunya.

El sistema sanitari català, que ha hagut de suportar el gruix de la crisi sanitària provocada per la pandèmia, porta molts anys afeblit per dues dinàmiques que han condicionat el seu desenvolupament: les retallades pressupostàries i l’externalització de serveis cap a grups privats.

Aquesta política es manté en la fase actual, tal i com mostra la generosa i injustificada retribució a les empreses privades que han intervingut en l’atenció a malalts de Covid, com és el cas d'aquesta privatització sense cap concurs públic d’un servei essencial per fer front a les següents fases de la pandèmia. Se segueixen desviant molts recursos al sector privat mentre no es garanteix un finançament i una estructura adequada a la xarxa pública, que és l'única que garanteix realment la sanitat universal.

El seguiment de la propagació del virus és una tasca que correspon a l’administració pública, en la qual ha de jugar un paper crucial l’Atenció Primària a la qual se li ha de dotar dels recursos adequats.

Creiem que és molt important assenyalar la frontera entre la necessitat d’aquest seguiment i els principis que atorguem en una societat democràtica a la preservació de la privacitat de les dades personals. És preocupant la facilitat amb què l’equip d’assessors de la Generalitat aposta des del primer moment pel control digital, fins a l’extrem d’aconsellar un passaport d’immunitat.

No és una decisió tècnica, és una opció política que en tot cas requeriria d’un consens profund en la nostra societat. És inadmissible que se segresti aquest debat i que directament s’adjudiqui aquest rastreig a una empresa privada. Una empresa sobre la qual, pel seu passat ple de corrupció, de cap manera podem dipositar la confiança sobre la correcta gestió de les nostres dades personals.

Cal recordar que Ferrovial, el grup empresarial controlat per la família del Pino, és el mateix grup que ha estat considerat culpable del finançament il·legal de CDC a través del Palau de la Música. La sentència definitiva del cas Palau, que ha passat desapercebuda en plena crisi sanitària, deixa clara la connivència de l’empresa amb els saquejadors del Palau i amb Convergència Democràtica, i veu provat que el partit va cobrar 6,6 milions d'euros en comissions il·legals de Ferrovial a canvi d'adjudicar-li obra pública, camuflant els pagaments com a contractes de patrocini del Palau. És també l'empresa a qui s'ha prorrogat el servei del 061. Sembla que hi ha amistats i relacions intolerables de llarga durada.

Al llarg de tots aquests mesos angoixants, al costat del sacrifici i l’esforç de moltes persones que treballen als serveis sanitaris i d’atenció a les persones, hem pogut constatar les disfuncions i les mancances estructurals del sistema de salut i l’assistència a la gent gran. No és casualitat que sigui a Madrid i Catalunya on aquests problemes han estat més aguts, ja que són les dues comunitats on fa més temps que es combinen retallades a la sanitat pública i promoció de grups privats.

És clamorosa la necessitat d'una rectificació. Cal enfortir i dotar d'una organització coherent els sistemes públics de salut i d'atenció. Tot el contrari de privatitzar serveis com l'esmentat. Exigim la revocació d'aquest contracte escandalós i la provisió dels recursos necessaris al servei d'Atenció Primària.

Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona

 

Entrevistem un farmacèutic en temps d’emergència (8 de juny)

El Jordi Alegre, responsable de la farmàcia del Front Marítim, al carrer Provençals, és un vell conegut de totes les persones interessades en la salut pública del Poblenou, aquell farmacèutic que tothom voldria trobar quan està en hores baixes i aquell amb qui pots intercanviar un munt d’idees per millorar l’atenció primària que ell considera essencial.

Com s’ha comportat la gent aquests dies de confinament?
La gent ha passat per diverses fases. La primera va ser de negació, i d’incredulitat quan arribaven les notícies d’Itàlia. Potser s’haurien d’haver pres mesures higièniques ja des del primer moment. Després, però, al final de la primera setmana de confinament, la ciutat estava tan aturada que vam decidir atendre amb la persiana abaixada i de passada contribuir a la idea que això anava de debò.

M’ha dit un ocellet que vau comprar una bicicleta...
Sí. És el que t’estava explicant. Els metros anaven buits, les andanes estaven solitàries i feia una mica d’angúnia. Un dia la Stefania i la Maravillas van haver de sortir a correcuita a portar unes medicines a casa d’un veí que l’anaven a ingressar a l’hospital perquè tenia símptomes de covid i al tornar a casa una parella de la Guàrdia Urbana les va recriminar perquè, tot i portar les mascaretes i guardar les distàncies, tornaven a casa plegades. Aquells dies al vespre encara era fosc i al metro no hi havia ningú, el bícing tampoc funcionava; per tot això, doncs vam decidir que la Stefania anés de casa a la farmàcia amb bicicleta.

Déu-n’hi-do!
Sí. El dia que la va estrenar semblava el seu primer dia de feina.

Abans has dit que la ciutat es va aturar...
Sí. I un cop integrat en l’ànim de la gent el confinament, van aparèixer les pors: “Que quan surti de casa no m’agafi el virus; que m’he de rentar les mans i protegir nas i boca...” De cop i volta hi va haver una reacció compulsiva consumista. Tothom volia gel hidroalcohòlic...

I mascaretes, que no teníeu...
Al final van arribar, però el problema gran ha estat per als professionals, amb les mascaretes i altres materials sanitaris. Internacionalment es va produir una verdadera subhasta de productes i es va notar molt. Sort que persones que saben cosir, com la Mercè Vidal, es van posar a fer barrets, mascaretes..., i es van crear xarxes de forma espontània.

Puc donar fe que això va passar a molts llocs del país, de fet la primera mascareta en condicions que vaig tenir me la va fer una veïna.

Doncs aquí també. El Centre Islàmic aportava el material i el veïnat el treballava, després el portaven a la farmàcia i d’aquí al Centre d’Atenció Primària de Ramon Turró, que, per cert, en el moment àlgid de la pandèmia va arribar a obrir dissabtes i diumenges. Altres entitats com La Flor de Maig, Apropem-nos, l’Eix Comercial del Poblenou, o Radars, van tenir un paper destacat.
Cal dir que allà on hi havia xarxa associativa, teixit urbà viu,
hi havia també ‘entrenament cívic’ que facilitava el funcionament de les xarxes de solidaritat. Nosaltres a través de l’AVV del Poblenou vam poder fer arribar al Districte recomanacions respecte a punts concrets on calia desinfecció urbana, entre altres les cues dels supermercats i contenidors d’escombraries.

Durant els dies de confinament heu notat que la gent us demanés coses diferents de les habituals?
Hi ha hagut gent a qui la combinació de criatures a càrrec i teletreball l’ha portat a situacions d’angoixa i ens ha demanat coses per tranquil·litzar-se. D’altra banda, la desmedicalització per símptomes generals de malestar de molts infants s’ha fet evident a la farmàcia. També els polls i els paràsits intestinals deuen haver trobat a faltar els seus hostes preferits de les escoles, dels parcs i dels casals.

Us ha resultat difícil treballar amb mascareta? Com es comportava la gent?
Amb la màscara posada, el contacte visual esdevenia més íntim amb les persones que atenies a la farmàcia, per fi el mòbil no interferia en la comunicació. Quan la gent s’acostava massa i nosaltres ens separàvem, ens deien “nosaltres estem sans”, i els havíem de dir: “però no saps si nosaltres ho estem, ho fem per tu”.

Per acabar un desig que no tingui a veure amb la covid?
Voldria un pla de salut comunitària per a tot el Districte. També m’agradaria que la gent recordés el ministre Lluch, impulsor de la sanitat universal que avui coneixem i gaudim. Vull donar-li les gràcies a ell i al personal sanitari que durant aquests dies ho ha estat donant tot.

Josep Vallhonesta

Crida a la col·laboració i a estar a l’aguait (5 de juny)

Benvolguda veïna, benvolgut veí,

Sembla que el virus ha deixat d’atacar-nos amb tanta virulència i de mica en mica anem recobrant la normalitat. Encara no ens podem abraçar però comencem a poder-nos trobar i compartir aquelles xerrades i rialles que tant hem enyorat, però les conseqüències d’aquesta pandèmia encara no s’han acabat.

Amb aquest escrit volem posar en comú una reflexió que de ben segur compartim. Més enllà de la crisi sanitària, ens enfrontem a una crisi social, que en part ve d’abans de la pandèmia, derivada de la destrucció de llocs de treball que afecta també el nostre veïnat i que es pot prolongar una llarga temporada.

Una gran quantitat de persones, des de les que tenien feines precàries o d’economia submergida fins a les que tenien un sou estable i mai havien necessitat ajuda, es poden trobar sense ingressos i sense saber on dirigir-se.

Per això hem pensat que, sent l’associació de veïnes i veïns una gran xarxa al barri, podríem col·laborar en dues vessants. Totes dues van lligades a la solidaritat, però en una us proposem de fer alguna aportació, en la mesura que us sigui possible, i en l’altra, que ens ajudeu a saber qui necessita ajuda.

Al barri s’ha creat la Xarxa de Suport Mutu. Està situada a La Flor de Maig i la gestiona un grup de veïns i veïnes de forma voluntària amb el suport i la implicació d’entitats entre les quals hi ha l’AVVP, mitjançant Apropem-nos.

Fan una feina seriosa i molt ben organitzada de recollida d’aliments i productes de primera necessitat, cada dijous a la tarda i cada dissabte al matí, que després distribueixen en caixes i que reparteixen entre famílies que ho necessiten; han connectat amb les cooperatives de consum ecològic, molt presents al Poblenou, que els proporcionen productes frescos i tenen un compte obert ES65 1491 0001 2621 4629 7029 per a totes aquelles persones que volen col·laborar-hi i no els va bé desplaçar-se a La Flor. Amb el que es recull compren aquells productes que no s’han recollit amb les aportacions personals.

La segona cosa que us proposem és que ens ajudeu a observar si, en el vostre entorn, coneixeu persones que necessiten suport i no s’atreveixen a dir-ho. Sovint la conversa amb un veí o veïna, hi pot ajudar.

Bé, més enllà d’aquesta iniciativa que pot semblar assistencialista però que actualment s’ha fet imprescindible, hi ha la voluntat de fer xarxa, que el veïnat se senti acompanyat, que s’animi a ser actor de la seva recuperació i que, quan se senti amb prou força, passi a ser part activa d’aquest barri que tant estimem.

La Junta

Sobre el comunicat de la Plataforma per l’educació pública del Poblenou (4 de juny)

La Plataforma en Defensa de l’Escola Pública del Poblenou, formada pels representants de les escoles i instituts del barri, està en contra de la reobertura de les escoles i instituts el 8 de juny vinent, en les condicions actuals: amb falta d’espais i de personal docent.

Igual que altres entitats de la comunitat educativa, FAPAC, Coordinadora AMPAs Gràcia, Direccions de Sant Andreu, Direccions de Sant Martí, sindicats, etc., s’hi ha posicionat en contra amb el comunicat que podeu llegir en aquest enllaç.

Pensem que cal considerar les conseqüències psicològiques del confinament en els infants, adolescents i joves, i que se’ls ha de fer un acompanyament i donar-los suport. Però el Departament d’educació ha deixat desemparades les direccions dels centres educatius públics, ordenant-los que planifiquin la reobertura sota la seva responsabilitat.

Les instruccions del Departament no consideren el retorn de tot l’alumnat en igualtat de condicions. En ser una tornada voluntària, no es garanteix l’acompanyament emocional dels infants que ho necessitin, ni l’assistència de l’alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu (NESE). Les escoles no poden ser un lloc d’aparcament d’infants. S’han de garantir els aspectes socials i comunitaris, elements claus del desenvolupament humà.

El Departament hauria d’elaborar un pla de reobertura consensuat amb tota la comunitat educativa: docents, pares i mares..., que serveixi de model i suport per als centres educatius. La conciliació familiar és un objectiu de tota la societat, no només de l’escola. Per això, s’han d’elaborar lleis socials i laborals en benefici de les famílies.

Hem d’exigir al Departament d’educació que es comprometi per escrit a la corresponent dotació pressupostària per contractar el personal necessari al setembre, reduir les ràtios i crear els espais imprescindibles. La reobertura dels centres educatius suposa un esforç econòmic i humà, que ha de compartir la comunitat educativa i de forma derivada tota la societat.

Amador Pisabarro

L’hora de la rosquilla (26 de maig)

Fa uns dies, els meus fills van veure l’últim capítol de "Hi havia una vegada... l’home," anomenat Terra (https://www.youtube.com/watch?v=JIrNhtCvEm8). M'agraden molt aquests dibuixos animats que veia de petita i que trobo molt didàctics, perfectes per a ocupar nens en confinament, però aquest em va posar molt nerviosa. Primer vaig pensar que havien copiat el model actual, que era una creació recent, però no..., es va gravar l’any 1979! I ja descrivia el dany ocasionat per l’home al medi ambient, un home encegat per les baralles entre potències mundials i l’escalada capitalista! Si fa 40 anys ja se sabia que aquest camí no era el correcte, com hem pogut arribar fins aquí sense fer un canvi de rumb?

Jo personalment, encara que el medi ambient sempre ha estat un tema central en les meves preocupacions, fa pocs mesos només que m’he adonat que el problema és el sistema econòmic: la majoria de les nostres economies es regeix perseguint un creixement sense límits, basant-se gairebé totes en el seu PIB (Producte Interior Brut). Em va sorprendre molt descobrir que l’any 1968, Robert Kennedy ja criticava l'ús d’aquest indicador dient: «El nostre PIB té en compte, en els seus càlculs, la contaminació atmosfèrica, la publicitat del tabac i les ambulàncies que recolliran els ferits en les nostres autopistes. Registra els costos dels sistemes de seguretat que instal·lem per a protegir les nostres llars i les presons en les quals tanquem els que aconsegueixen irrompre-hi. Comporta la destrucció dels nostres boscos (...) i la seva substitució per urbanitzacions caòtiques i descontrolades. (…) En canvi, el PIB no reflecteix la salut dels nostres fills, la qualitat de la nostra educació, ni el grau de diversió dels nostres jocs. (...) No es preocupa d'avaluar la qualitat dels nostres debats polítics, ni la integritat dels nostres representants. (...) En una paraula: el PIB ho mesura tot excepte el que fa que valgui la pena viure la vida.» (citació completa aquí)

En aquests temps de crisi de la COVID-19, queda més clar que mai: la salut i el benestar haurien de ser els objectius de les nostres economies, però el PIB no va ser dissenyat per a mesurar-les. Aleshores, si el PIB no és una eina adequada per què no canviem d’eina?Hi ha alternatives però cap de senzilla, segurament perquè els seus objectius passen per haver de corregir els impactes negatius del sistema actual, com la creixent desigualtat social amb l’acumulació de riqueses per un percentatge molt reduït de població, l'acceleració del canvi climàtic i l’extinció d’espècies.

L’any 2015, 193 països van ratificar els 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible que busquen conciliar la prosperitat econòmica amb la reducció de les desigualtats i abordar els assumptes relacionats amb la crisi climàtica i la pèrdua de biodiversitat. A l’informe de l’any 2019, Espanya ocupa la posició 21, entre 162 països, un lloc molt per sota dels països nòrdics com Dinamarca, Suècia i Finlàndia, els que lideren el rànquing aquell any. Però en tot cas, l'informe assenyala també que cap país del món ha aconseguit encara els 17 ODS i que segons les dades de tendències disponibles, cap país està en vies d'aconseguir-los per al 2030...

El 2017, països com Nova Zelanda, Escòcia, Costa Rica i Eslovènia van donar els primers passos cap a una economia del benestar, definint-la com el fet de treballar per permetre que la gent pugui tenir una vida significativa, una vida agradable, en què la seva feina és suficient per sobreviure i donar suport a la família.

Ho estem veient: un futur de prosperitat responsable requereix una nova mentalitat, incloent-hi el significat del concepte de prosperitat.

El 2018, Kate Raworth, una economista acadèmica d’Oxford, va publicar Economía Rosquilla (també dita nut), una teoria que va tenir ressò ja que donava per fi un marc per a considerar simultàniament el clima, la salut, el treball, l’habitatge i les comunitats. Personalment la vaig descobrir fa unes setmanes quan es va anunciar que la ciutat d’Amsterdam havia presentat un pla basat en aquell model. Al contrari dels ODS que dissocien els temes (oblidant-se en part de les seves interaccions), la globalitat d’aquesta proposta em va semblar un pas endavant molt important.

Rosquilla

Aquest esquema publicat a l’ARA il·lustra bé el concepte: trobar l’equilibri entre sostenibilitat, justícia social i qualitat de vida, és a dir, la prosperitat dins dels límits de la rosquilla. La part interna de la rosquilla representa les necessitats bàsiques de les persones. Qui no les assoleix (Mancances) cau pel forat de la rosquilla. La part externa son els límits ecològics, quan es sobrepassen (Excessos) generen els perills i problemes ambientals. Aleshores només es pot estar bé a l’anell de la rosquilla.

Aquest model de transformació de les nostres economies cap a un model distributiu en l’àmbit social i regeneratiu en l'ecològic, em sembla a la vegada bàsic i fonamental. Què passaria si la validació d’un projecte qualsevol (privat, public, polític, el que sigui) s’hagués de sotmetre a la validació de la rosquilla?

Les ciutats tenen molta responsabilitat, ja que són punts focals de l'activitat econòmica, proporcionen llocs de treball i produeixen la major part del que es necessita per a una vida digna dels ciutadans. Al seu territori es produiran la major part d’inversions necessàries per a ser sostenibles socialment i ambientalment. Prenent el principi de la rosquilla com a punt de partida, cal redissenyar les activitats econòmiques que ultrapassin el sostre ecològic o que no compleixin el soterrani social i desenvolupar noves activitats sostenibles i justes.

Es el que es proposa fer Amsterdam però la pròpia Kate Raworth ho reconeix: pot ser considerat una amenaça per al model de negoci actual de moltes companyies... Les ultimes manifestacions de la gent més rica embussant els carrers amb els seus cotxes per reclamar que no es toquin els seus privilegis són un exemple clar de les dificultats d’implementació i de la necessitat d’una reforma profunda dels objectius i valors de les nostres economies.

Al Poblenou, bressol històric del cooperativisme barceloní, volem creure que la crisi actual ha de ser la porta de transició cap a un món centrat en el benestar sostenible dels humans i la resta de la natura. Qui no vol un món com aquest?

Marike Charlier

 La pandèmia es veia venir (II) (24 de maig)

A l’article anterior (vegeu 26 d’abril), havíem vist que el SARS-CoV-2, virus que produeix la malaltia de la COVID-19, estava molt relacionat amb la societat industrial, amb la forma d’explotació de la natura i també amb el tipus de construcció social dominant. Era una pandèmia tan anunciada que causa estupor veure com de mal preparats estàvem els països de l’anomenat bloc occidental: sense prou respiradors, epis, mascaretes, PCR, llits i habitacions. Sorprèn perquè ja a l’hivern del 2016-2017 a França hi va haver 14 mil morts per grip comuna, i a l’hivern següent a Espanya, 15 mil. No sorprèn tant si veiem alguns exemples de l’estat en què es trobaven alguns països respecte a la sanitat:

Des del 1980 fins ara, França ha perdut gairebé el 50% de llits d’hospital. Entre el 2003 i el 2016, 64 mil —un 13% de l’hospitalització a temps complet. A banda d’això: congelació de sous, manca de personal, i —seguint la tònica habitual dels països infectats— s’ha trobat amb greus carències de material sanitari durant la pandèmia actual.

A la Itàlia dels anys 80, per cada 100 mil habitants hi havia 922 llits per a casos crítics, 30 anys després, 275. Del 2010 al 2016 es van perdre 70 mil llits d’hospital, i en l’última dècada 46 mil treballadors de la sanitat.

A casa nostra les retallades van començar el 2010. Actualment Espanya està a la cua dels països desenvolupats respecte a la despesa en sanitat, tant en referència a l’indicador del PIB com en referència a la capacitat de compra.

Despesa sanitària segons % producte interior brut (PIB) 2017 (DÒLARS)

Pública

Privada

Total

Catalunya

5,2

2,3

7,5

Espanya

6,3

2,6

8,9

OCDE

6,6

2,2

8,8

UE

6,4

2,1

8,5

UE15

7,2

2,1

9,4

Font: https://catsalut.gencat.cat/web/.content/minisite/catsalut/coneix_catsalut/informacio-economica/documents/quadres-despesa-salut-sobre-PIB.pdf (Gràcies a Focap i Marea Blanca)

Despesa sanitària per càpita en dòlars segons paritat poder de compra (PPC). 2017

Pública

Privada

Total

Catalunya

2.024

909

2.932

Espanya

2.276

947

3.224

Països OCDE

2.930

923

3.856

UE

2.787

834

3.625

UE15

3.413

950

4.369

Font: https://catsalut.gencat.cat/web/.content/minisite/catsalut/coneix_catsalut/informacio-economica/documents/quadres-despesa-salut-per-capita.pdf (Gràcies a Focap i Marea Blanca)

I si ens fixem en Catalunya, veurem que el percentatge de la seva despesa en sanitat no només està per sota de les nacionalitats històriques sinó que és la penúltima del conjunt de comunitats autònomes.

CCAA 2017

Despesa

% del Total

Asturias[+]

1.752.911

39,30%

Castilla y León[+]

3.542.432

36,41%

Madrid[+]

8.108.966

35,60%

Aragón[+]

1.990.106

34,78%

Galicia[+]

3.985.498

34,55%

Canarias[+]

2.998.921

33,95%

País Vasco[+]

3.745.094

33,57%

Murcia[+]

1.920.039

33,10%

Castilla La Mancha[+]

2.771.168

33,00%

Extremadura[+]

1.691.120

32,46%

Andalucía[+]

10.395.804

32,29%

Islas Baleares[+]

1.724.172

31,59%

Cantabria[+]

874.223

30,63%

Comunidad Valenciana[+]

6.624.077

29,53%

La Rioja[+]

431.122

29,17%

Cataluña[+]

8.828.353

28,87%

Navarra[+]

1.082.036

25,09%

Font:https://datosmacro.expansion.com/estado/presupuestos/espana-comunidades-autonomas?anio=2018 (Gràcies a Focap i Marea Blanca)

El cas més extrem és als Estats Units, de 7,9 llits per cada 1.000 habitants el 1970 s’ha passat —segons l’OMS—, a 2,8 el 2016. És clar que dels EUA no ens ha d’estranyar res, un dia d’hospitalització costa de mitjana 3.800 euros; 29 milions de persones no tenen assegurança sanitària, i 58 milions més tenen una cobertura escassa amb forts copagaments. És el lloc on la concepció neoliberal de la salut ha arrelat més i en aquest sentit ens il·lustra molt l’escena de la pel·lícula Sicko de Michael Moore, quan diuen a un pacient que acaba de perdre dos dits: “Decideixi quin vol que li implantem, aquest val 60 mil dòlars i aquest altre 12 mil”. Dòlars del 2007!

Podríem seguir ampliant la llista de països... Però aturem-nos un moment: aquest manera de fer que explota la natura, extingeix la fauna, que té com a meta el creixement infinit i que crea l’escenari ideal per a les pandèmies... ¿és capaç d’afrontar-les i combatre-les amb èxit? Segons Sala i Martín han fallat les institucions de caràcter supranacional que no ens han sabut alertar del que venia. I han fallat els estats que no han estat ni diligents ni eficaços. Però res més lluny de la realitat. Una simple i fina recerca per Google ens ensenyarà cronologies, documents de treball i alertes internacionals sobre les possibles epidèmies víriques. Se’n sospitava tant que s’havien ultrapassat els marcs de la literatura medicocientífica i circulaven per WhatsApp, novel·les de ficció i films de tota mena. Se sabia, com se sap avui, que cal posar fre al canvi climàtic en els propers 10 anys, o entrarem en els 1,5oC d’increment de temperatura que poden desencadenar reaccions climàtiques imprevisibles. Es coneix bé —per informes de l’IPCC— els efectes perniciosos del sistema alimentari mundial basat en la ramaderia intensiva perquè la indústria de la carn malbarata recursos, és un factor de risc epidemiològic i, junt amb el transport, una de les principals causes d’emissió de gasos d’efecte hivernacle.

Si se sap que anem per camins de mal averany, com es pot explicar tanta estultícia? La globalització, interpretada i dirigida per la visió neoliberal de la vida i l’economia, ha fet que els grans estalvis, en lloc de dirigir-se a l’economia productiva, s’hagin dedicat a l’especulació financera. Així, quan s’han necessitat mascaretes, respiradors o PCR, ens hem trobat que a Europa no n’hi havia perquè la política del just-in-time i estocs zero ens havien buidat els magatzems i la trencadissa de la cadena comercial internacional no permetia l’arribada dels productes o dels seus components. El resultat d’això ha estat una subhasta al millor postor de magnituds tràgiques.

Laissez faire, laissez passer i els mercats ho arreglaran tot..., ha resultat fals i fatal. No és, sobretot, una manca de diligència o eficàcia dels estats. És, com diu el doctor Pep Martí que: Els Sistemes actuals de Salut del nostre món desenvolupat estan al servei de la malaltia i dels interessos de mercat i corporatius. No estan per la Salut”. La malaltia és un negoci. La salut una despesa. Per això, quan es va produir la crisi del 2008 el conjunt d’autonomies d’Espanya van retallar en despesa pública, és a dir, van retallar en salut. Qui més clar ho tenia era el conseller de la Generalitat, Boi Ruiz, que aconsellava als ciutadans de Catalunya que es fessin d’una mútua privada per passar, així, de la despesa al negoci.

No és un joc de paraules, el miracle econòmic del Estats Units és això: la millor tecnologia amb els millors metges generen un negoci d’altíssims rendiments i una extraordinària mala salut entre la seva població. Però no cal anar tan lluny. La patronal espanyola calcula en 1.000€ la despesa diària d’un malalt de Covid-19 que ha estat ingressat a l’UCI. La mitjana de temps per pacient ve a ser més o menys de tres setmanes, però la Generalitat catalana en pagarà, a la privada, 43.400€, hi hagi estat una setmana o n’hi hagi estat tres.

Josep Vallhonesta

Regularització urgent! (21 de maig)

El veïnat del Poblenou hem conegut de prop la diferència entre un immigrant que ha aconseguit la regularització i el que, malgrat els anys que fa que viu entre nosaltres, segueix en condició d’irregular.

Les persones regularitzades que van aconseguir una feina i l’han pogut mantenir són autosuficients, cotitzen a la Seguretat Social, paguen impostos i tenen una vida digna, si fa o no fa com cadascun de nosaltres. Quan faig aquesta afirmació, penso en els pakistanesos que van fer la tancada i la vaga de fam el 2001, en les persones desallotjades de les naus que, després d’un període de formació en una empresa del Tercer Sector, van accedir a un lloc de treball, i els comparo amb les persones veïnes del barri els ingressos de les quals depenen de la ferralla i, en el cas de les dones, majoritàriament de les feines de neteja o la cura de la gent gran i que, amb l’estat d’alarma deguda al coronavirus, s’han quedat sense ingressos ni possibilitats de demanar ajudes.

Per sol·licitar el permís de residència han de demostrar, entre altres requisits, estar empadronats a la ciutat on viuen i que fa tres anys que resideixen a Espanya ininterrompudament. Per accedir al permís de treball, han de d’acreditar l’oferta d’un contracte de 40 h setmanals i d’un any de durada; quan la persona contractant és d’àmbit domèstic ha de demostrar que té prou recursos per pagar el salari i presentar la darrera declaració de renda juntament amb la documentació requerida. La precarietat laboral existent, fruit de la darrera reforma laboral, ho fa totalment impossible d’aconseguir.

La Llei d’estrangeria actualment en vigor és un atemptat contra els drets humans perquè no únicament obliga aquestes persones a treballar en negre i sovint en règim d’explotació, sinó que en una situació com la provocada per la COVID-19 perden la feina, no poden cobrar l’atur i ni tan sols poden accedir a un banc d’aliments.

D’altra banda, dels estudis sobre l’envelliment de la població, fruit de l’augment de l’esperança de vida i la disminució de la natalitat, se’n desprèn que farà falta un augment important de la població immigrant per donar resposta a les necessitats de l’economia i el treball futurs.

Entre aquestes persones actualment irregulars, n’hi ha amb llicenciatures, amb una excel·lent formació professional i amb experiència en oficis diversos que es veuen obligades a fer treballs considerats de baixa qualificació, però que tan imprescindibles se’ns estan demostrant en aquesta pandèmia.

Les situacions de pobresa que està patint molta part de la ciutadania es veuen fortament agreujades entre la immigració irregular que, lluny de casa seva, no té ni tan sols l’ajuda que pot facilitar la família.

Són persones amb capacitats i iniciatives. Només cal mirar el sindicat de manters, representants d’un col·lectiu fortament estigmatitzat, que ha estat capaç d’organitzar-se fent i comercialitzant les samarretes TOP MANTA, i que ha creat xarxes de suport recollint aliments per repartir a qui més ho necessita alhora que dedicava el seu taller de confecció a fer mascaretes que han posat a disposició de la ciutadania.

Ens cal gent per a les feines del camp, per treballar en residències de persones grans, però també personal sanitari. No és tan difícil regularitzar: una instrucció basant-se en l’article 127 del reglament de la Llei d’estrangeria que permet la regularització de persones estrangeres quan hi hagi raons d’interès públic o seguretat, com és el cas actual, li bastaria al govern espanyol per resoldre la situació. Només cal voluntat política!

Un govern d’esquerres no pot deixar ningú en l’economia submergida sense accés a la sanitat pública i sense drets laborals i socials!

Siguem persones solidàries amb els nostres veïns i veïnes i afegim-nos al crit de tantes organitzacions d’arreu de l’Estat en pro de la REGULARITZACIÓ, ARA!

Montse Milà Estrada

 

La ciutat per a les persones (17 de maig)foto 1 bis

L’AVV del Poblenou s’ha adherit al manifest «Confinem els cotxes, recuperem la ciutat», coherent amb la nostra aposta ferma per un nou model de mobilitat al nostre barri i a tota l’àrea metropolitana de Barcelona. El manifest ha estat impulsat per la Plataforma per la Qualitat de l’Aire, la FAVB, l’associació per la Promoció del Transport Públic (PTP), el Bicicleta Club de Catalunya, Ei!xample Respira, Fridays for Future, Ecologistes en Acció, Rebel·lió o Extinció, entre altres promotors.

La situació viscuda pel confinament fa unes setmanes ens va permetre gaudir d’una ciutat sense tan soroll ni contaminació; però moltes entitats ja fa temps que treballem per promoure un nou model de mobilitat que permeti invertir les prioritats i en què els desplaçaments a peu o en bicicleta i en transport públic siguin la prioritat. Cal guanyar espai públic al vehicle privat motoritzat, cal reduir la contaminació, cal una ciutat molt més amable i saludable.

foto 2En aquest moment volem reiterar la necessitat d’apostar especialment per aquelles estratègies de ciutat a mitjà i llarg termini que han de permetre aquest nou model de mobilitat sostenible. Cal apostar per fer la connexió dels tramvies per la Diagonal com més aviat millor. Cal incrementar la xarxa de transport públic. Cal seguir apostant per ampliar la xarxa de carrils bici i sobretot evitar que competeixin amb els espais per a vianants. Cal impulsar de forma decidida les superilles.

La crisi actual ens ensenya precisament que hem de recuperar espai públic i que hem d’incrementar la xarxa de transport públic per tal de garantir que arribi a tothom i es faci en condicions de seguretat sanitària. Per això exigim de fer les inversions que siguin necessàries i un acord ciutadà per impulsar aquesta mobilitat sostenible.

AVV Poblenou

 

Grup Civit i obres a Can Ricart / Carta de l’AVV al Regidor (16 de maig)

Sr. David Escudé
Regidor del Districte de Sant Martí
Ajuntament de Barcelona

Benvolgut Regidor,

Estem segurs que esteu al corrent de les patologies estructurals molt greus que pateix l'edifici del Grup Civit. Les persones que viuen en els 314 habitatges d'aquesta finca estan fent un immens esforç econòmic per assumir els costos imprescindibles de rehabilitació, amb les dificultats que comporta que moltes són persones grans amb pensions baixes i ara sumades a les afectacions de la crisi econòmica de la COVID-19. Des de l'AVV del Poblenou, us demanem la màxima atenció i suport per poder garantir el manteniment de l'edifici. Estem davant d'una situació de preocupants conseqüències socials.

A aquesta difícil situació s'hi afegeix les probables repercussions en l'estructura de l'immoble per les obres que es fan al solar adjacent, en el carrer Bilbao-Marroc (en l'àmbit de l'ordenació de Can Ricart) que poden incrementar les esquerdes actualment existents. Les tècniques emprades per l'empresa constructora per a la perforació del sòl repercuteix en unes preocupants vibracions en l'edifici del Grup Civit, tal com ho denuncien els seus veïns. Hem de tenir en compte l'alta volumetria de l'edifici en construcció. També les obres comporten fortes molèsties acústiques que s'escampen de manera constant a centenars de metres. Aquesta situació s'està patint des del mes de febrer passat, el soroll és temporal i acabarà quan s’acabin les obres però el més preocupant són les conseqüències en l'estructura del bloc Civit.

És coneguda la inestabilitat del subsòl d'aquesta zona. Tenim greus precedents al barri on la construcció d'infraestructures ha provocat esquerdes a les finques del costat. Recordeu els sinistres del carrer Doctor Trueta/Roc Boronat i, més recentment, les afectacions a la rambla del Poblenou/Diagonal o al carrer Llull 153-155-157. En aquest darrer cas, l'anterior regidor va ordenar paralitzar les obres i va obligar a canviar el sistema de perforació de l'hotel que s'estava construint. Tot fa pensar que aquells promotors utilitzaven la mateixa tècnica que la que ara s'està utilitzant en el solar de Can Ricart.

Demanem amb caràcter d'urgència que es prenguin mesures cautelars i, si cal, que es paralitzi l'obra, fins que no es tingui la total certesa sobre la inexistència de repercussions estructurals en els edificis del seu entorn.

Com podeu suposar la preocupació del veïnat és màxima.

Atentament,

Pere Nieto
President de l'AVV del Poblenou
16 de maig de 2020

 

Ja no ens queda ni el turisme (a Barcelona) (9 de maig)

Fa una dècada molts es preguntaven què passaria amb els aeroports sense avions, els trens d’alta velocitat sense passatgers, les autopistes de la corona metropolitana de Madrid sense trànsit, els poliesportius municipals que van ser construïts frívolament perquè ajuntaments i governs s’havien emborratxat dels guanys i tants-per-cent de la construcció que, a falta d’indústria, tirava endavant l’economia. Les preguntes, és clar, eren formulades l’endemà de la punxada de la bombolla immobiliària amb el consegüent daltabaix borsari que va arruïnar l’economia mundial, sobretot l’espanyola i la catalana que era de les més exposades a l’especulació del totxo i a la irresponsable gestió bancària de les hipoteques. A Barcelona encara estem pagant el preu d’obres gegantines que pesen com una llosa sobre els pressupostos municipals, i els milers de desnonaments de famílies que ho van perdre tot.

D’aquella crisi, la més profunda que hem viscut mai les generacions presents, Catalunya en va sortir amb el salvavides del turisme. El tan injuriat turisme ha servit d’excusa per als debats més àcids que ha tingut la ciutat en els darrers temps: la saturació hotelera, les ampliacions de l’aeroport, els pisos turístics il·legals i els gentrificadors fons “voltors”, el litigi amb Airbnb, l’augment de creuers al Port... En els darrers 10 anys el flux de passatgers amb destinació a Catalunya s’ha incrementat un 89,1%, sent la major part turistes internacionals. El mes de febrer passat, mentre el virus no havia sortit encara de Wuhan, a Barcelona es debatia acaloradament sobre la construcció d’una quarta pista a l’aeroport del Prat. Per completar les dades, el sector turístic representa el 12% del PIB, i el 13% de l’ocupació a Catalunya, amb la ciutat de Barcelona com a principal destí. Amb això ens podem fer una idea de quina és la bombolla econòmica dins la qual ens hem refugiat en comptes d’impulsar la indústria que ara tant trobem a faltar pel desproveïment d’articles bàsics per a la seguretat sanitària i altres.

Mentre el 22@ estava aturat per manca d’inversió immobiliària, les úniques promocions que no es van aturar van ser hotels, albergs i allotjaments estudiantils. En lloc de fer créixer els sectors tecnològics, sostenibilitat i economia circular, que és la base de la reindustrialització d’aquest segle, Barcelona es va entregar als braços de mantega del turisme internacional que ha basat la seva competitivitat tant en l’allotjament, la restauració, les aerolínies, etc., en el low cost dels baixos costos laborals i la precarització ben caricaturitzada amb la trista figura de les kellys, les cambreres de pis. Mentre hem perdut una dècada sense desenvolupar l’important pol industrial de l’eix Besòs que va des de Montcada, Bon Pastor, el Poblenou-22@, Sant Adrià i Badalona Sud, el centre urbà de la capital (que és fins on arriba la mirada política) rebentava de conflictes per l’excés de pressió de visitants i d’oportunistes. Però amb la suspensió del Mobile World Congres el mes de febrer passat (una de les decisions més assenyades incompreses en el seu moment pel govern de la Generalitat) i la caiguda del 90% de les reserves internacionals, l’economia s’ha desplomat. Però el pitjor està per venir, perquè mentre els sectors industrials es recuperaran si la intervenció econòmica i legislativa dels governs i de la UE no descarrila per culpa del conflicte polític, les activitats relacionades amb el turisme necessitaran més temps i un canvi d’orientació dels negocis. Les limitacions de la mobilitat, nous hàbits de seguretat i la lluita contra el canvi climàtic faran inservibles algunes infraestructures actuals per innecessàries. Alguns hotels, per exemple, a les zones més denses podrien ser sobrers. L’Ajuntament n’hauria de prendre nota per si cal desprogramar aquest ús al 22@ i canviar-lo per habitatge assequible. I promoure alhora amb major intensitat una indústria urbana sostenible que generi ocupació de qualitat.

Salva Clarós

 

La caseta taronja del capdavall de la Rambla (9 de maig)

La defensa de la caseta taronja per part del veïnat representa sobretot un homenatge a l’Assumpta! Però, qui era l’Assumpta? Més enllà del que va sortir al Sense Ficció de TV3 i el que ens en diu BTV, m’agradaria remarcar que era una dona que feia barri. La porta de casa seva sempre estava oberta a qui volia parlar amb ella i, amb amabilitat i molt de gust, li ensenyava la casa i, amb orgull, deia que considerava un privilegi l’entorn i l’espai de què disposava.

La coneixien els infants de les escoles que l’anaven a visitar perquè els parlés del barri i de com era el Poblenou antic; les criatures que vivien a prop i per a les quals sempre tenia una moixaina; les persones més grans que hi volíem parlar i a qui, a més de fer-nos partícips de la seva memòria, ens explicava que era testimoni de Jehovà i que els seus companys de religió la visitaven i en tenien cura. De les seves creences sempre en parlava i, sense ser invasiva, t’oferia una revista. Moltes vegades havia estat entrevistada.

Era una dona que vivia a peu de carrer, en relació amb tothom i amb la natura. El seu jardinet, sempre ben cuidat i ben regat, acollia totes les plantes que el veïnat li portava.

Les persones que la coneixien recordaran sempre la seva expressió “quin poderío”… Sí, el poder de la proximitat, de compartir barri…, una força inesgotable. L’Assumpte va omplir el barri de flors i somriures!

En aquests retalls de vida senzilla i propera podem trobar l’eix del clam popular que, des dels dibuixos i les flors a la porta fins a la recollida de signatures, defensa la caseta taronja.

L’Ajuntament del Districte s’ha compromès a no enderrocar-la i des de l’AVV proposem que sigui el veïnat i les entitats del Poblenou qui, mitjançant un procés participatiu, en decideixin el futur i els usos que pot tenir.

Restaràs en el cor i en el record de molts veïns i veïnes, Assumpta!

Montse Milà Estrada
Marta Jaén Peraire

 

Teleobjectivitat de barri (7 de maig)

Una de les pel·lícules més vistes durant aquests gairebé dos mesos de confinament pel coronavirus ha estat La finestra indiscreta, d’Alfred Hitchcock. O, com a mínim, això diuen els especialistes en cinema a partir dels rànquings de les plataformes digitals que permeten visualitzacions o descàrregues de pel·lícules. Té la seva gràcia, el seu morbo o les seves explicacions. De la mateixa manera que és cert que, des de les nostres finestres i balcons, o fins i tot quan puntualment hem pogut sortir al carrer, els nostres telèfons mòbils s’han convertit en la finestra indiscreta. Els mòbils han estat els testimonis de càrrec a través dels quals podíem enregistrar què passava o deixava de passar en un barri completament paralitzat i més desert que durant un dia de vaga general.

És cert que els mòbils i xarxes socials com Instagram han democratitzat des de ja fa temps el poder de la imatge, fent de qualsevol un fotoperiodista o un artista. Però també és cert que els mòbils han banalitzat l’art o l’ofici de la fotografia. Perquè les fotos i els vídeos de mòbil d’aquests dies de confinament ─potser amb l’única excepció d’aquells emotius enregistraments de la gent aplaudint als balcons cada vespre─ ens donen una realitat molt plana, fins i tot massa estàtica. És la que imposa el confinament, sí, certament. Però és tan plana com les pantalles dels mateixos mòbils, dels ordinadors o de les tauletes mitjançant les quals ens comuniquem per videoconferència, sempre per damunt de les nostres possibilitats i amb la impotència de no poder assolir aquella tercera dimensió del tacte, de l’abraçada, del petó o de l’encaixada de mans.

Des que tothom té mòbil, i per molt sofisticades que siguin les seves òptiques digitals, les fotos no sempre surten com les d’abans. Tècnicament surten millor i tot. Però l’òptica que realment val, la de l’ull humà, la mirada de la persona, no s’ajusta igual si es pren agafant com a referència la pantalla del mòbil que el visor d’una càmera de fer fotos de veritat. Aquell visor que, ni que sigui psicològicament, actua de finestra indiscreta. Les càmeres rèflex de tota la vida ja fa anys que, òbviament, no van amb rodet ni requereixen de revelat. S’han digitalitzat i informatitzat. Però segueixen pesant i, si a sobre combinen diferents objectius, requereixen de bossa específica i fan de molt més mal portar que un mòbil d’aquests que traginem a qualsevol butxaca o, directament, gairebé sempre a la mà.

Però de sobte, i ara que comencem a sortir del desconfinament, la realitat fotogràfica ha començat a deixar de ser plana. I això és gràcies als mòbils i a les xarxes socials, sí, però per obra i gràcia d’algunes fotos que s’han fet virals i que, curiosament, han estat preses amb teleobjectiu de càmeres professionals. Una de les imatges més famoses i polèmiques és aquella foto dels bancs de la platja del Poblenou plens de gent, el primer dia que es va permetre sortir de casa als nens i nenes, i que va ser portada d'El Periódico i imatge recurrent a les xarxes i altres mitjans. La foto la va fer Emilio Morenatti, fotoperiodista de reconeguda trajectòria, delegat de l’agència Associated Press per a Espanya i Portugal i, a més a més, veí del barri. N’ha fet d’altres, de fotos del barri confinat i de la platja en desconfinament, però aquella va aixecar polseguera i el va obligar a explicar-se per ràdios i televisions mentre, a les xarxes, tothom opinava i feia càlculs sobre la profunditat de camp i les distàncies que distorsiona o no un teleobjectiu.

El Poblenou ha estat portada de diari en altres dies d’aquest confinament. La Vanguardia va il·lustrar la diada de Sant Jordi amb una foto (i la bonica història) de l’edifici de Rambla, 51. I a El Punt Avui vam poder veure, el 20 d’abril, la foto del veí i membre de l’Arxiu Històric Joan Carles Luque entre diverses persones que, feliçment, havien superat la covid-19. Alarma i debat han aixecat també altres fotos de teleobjectiu que, el cap de setmana que es podia tornar a fer esport i que la gent gran també podia començar a sortir de casa, han retratat un Poblenou amb una platja i uns carrers que sembla que estiguin de festa major, a punt de córrer la Milla del Drac o, sense exagerar, directament la Marató de Barcelona. Totes són instantànies que quedaran per a la memòria local d’aquest moment històric global i que estem vivint encara en estat de xoc i sense que ningú sàpiga ni quan durarà ni cap a on ens portarà.

Retratar el moment històric i tota la seva enorme complexitat requereix, sens dubte, d’òptiques precises i punts de vista que siguin el menys plans possibles. Però així com en periodisme no existeix l'objectivitat, sinó que cal demanar honestedat, criteri i contrast de fonts, en fotografia no es pot fer servir un únic objectiu. A l’hora de retratar una realitat tan complexa totes les òptiques són útils: des del gran angular amb el qual podem intentar abastar tot allò que passa a escala global i fins al teleobjectiu més potent. Aquell teleobjectiu capaç de trencar una intimitat mai tan reclosa a l’interior de casa nostra com, al mateix temps, tan doblement exposada a la mirada digital de les xarxes socials i als ulls de la finestra indiscreta de la nostra xarxa veïnal.

Als barris, i singularment al nostre barri, hi ha de tot. Però del que ja fa molt de temps que no anem sobrats, ni a Barcelona ni al nostre país en general, és de bones xarxes i mitjans d’informació local. La revista El Poblenou, ara oberta i digital per confinament, és una modesta contribució, i de llarga trajectòria. Però el panorama és trist i dol especialment quan s’analitza des del barri que va ser bressol del periodisme local, durant la segona meitat del segle XX, de la mà de revistes com Quatre Cantons i tota l’escola periodística dels huertamaros que va liderar Josep Maria Huertas Claveria. De ben segur que ell coincidiria amb l’anàlisi que ha fet recentment l’historiador Timothy Snyder i que, feta per als Estats Units de Donald Trump, també serveix per a Europa, per a Espanya i per a Catalunya: “Aquesta pandèmia ha mostrat l’enorme importància del periodisme local. La falta de reporters locals és molt perillosa per a tota classe de polítiques, i ho estem veient amb aquesta malaltia”.

La informació local no vol dir fer de policies de balcó. Ni a crits ni a cop de mòbil ni de teleobjectiu. Tampoc es tracta de fer d’espies de finestra indiscreta. Informar localment vol dir, simplement, deixar constància per a la història global i la memòria urbana, de barri o familiar, d’uns moments excepcionals. I requereix fer-ho amb la mirada tan nítida com ens permet ara el fet que la contaminació ha desaparegut dels nostres carrers i del cel de la ciutat. Més que un mòbil, una càmera de veritat i un teleobjectiu hi ajuden. Sense cap més pretensió que aquesta, i salvaguardant la intimitat tant de familiars i amics que s’han posat a tret com, per exemple, la d’aquell pobre que demana caritat amb mascareta a la porta d’un supermercat o la d’aquella veïna que pren el sol al balcó lleugera de roba, vet aquí un tast teleobjectiu del Poblenou confinat i en vies de desconfinament. Són una simbòlica quarantena de fotos que, com qualsevol altra, volen contribuir a la memòria i la teleobjectivitat de barri. (Vegeu la galeria de fotos que hi ha sobre la capçalera de la revista)

Marc Andreu

 

Un món per a tothom. Obrim fronteres! (7 de maig)

La Coordinadora Obrim Fronteres, que anualment organitza una visita a diferents campaments de refugiats, ha fet arribar un manifest al ministre de l’Interior Fernando Grande Marlaska en què s’exigeix el trasllat a la Península de 600 persones que des de l’estiu de 2019 estan recloses al Centre d’Estada Temporal d’Immigrants (CETI) de Melilla. A aquest manifest hi han donat suport de moment 183 entitats, entre les quals hi ha l’AVV del Poblenou, i moltes persones a títol individual.

Al CETI de Melilla, pensat per a 780 persones, n’hi conviuen actualment 1.600, procedents de països diversos, en situació d’amuntegament, manca d’higiene i de mesures sanitàries adequades, on és impossible fer efectives les indicacions recomanades a la resta de la població per protegir-se del contagi de la COVID-19. El confinament i el pànic davant la situació han provocat protestes en què ha intervingut la policia segons informa l’associació La Terre pour Tous, que està en contacte des de Tunísia amb les persones recloses.

Aquesta problemàtica s’ha vist agreujada els darrers dies per la vaga de fam de part d’alguns afectats per la deportació en grup.

Des del Forum Tunisien pour les Droits Economiques et Sociaux, pensen que aquest retard en el trasllat és una estratègia de les autoritats espanyoles per fer pressió a les autoritats tunisianes, al mateix temps que s’envia el missatge a les seves famílies de Tunísia que la ruta migratòria via Marroc i Melilla està tallada.

L’Estat espanyol, responsable d’aquesta situació, incompleix l’article 4 del Protocol número 4 del Conveni de Drets Humans, que prohibeix les expulsions col·lectives de persones estrangeres, i amb aquest manifest se sol·licita al ministre Grande Marlaska:

-La paralització del procés de deportació del grup de persones de nacionalitat tunisiana que ha anunciat el ministre.

-El trasllat urgent a la Península i l’inici del procés de regularització de totes les persones del CETI de Melilla.

Deixar el teu país, família i amics, afrontant perills per buscar una vida millor en un entorn desconegut, és una decisió que no es pren si la necessitat no t’hi empeny. Les guerres, la fam que provoca la sequera deguda al canvi climàtic i les persecucions per raó d'ètnia o identitat sexual, entre altres, en són alguns dels motius.

Davant l’augment de les desigualtats, la solidaritat entre pobles és imprescindible per aconseguir un món per a tothom. Obrim fronteres!

Montse Milà

 

COVID-19 i gènere (4 de maig)

El dia 14 de març, l’Estat espanyol declara l’estat d’alarma davant la situació de pandèmia provocada per la presència del coronavirus causant de la COVID-19, una crisi que ha trasbalsat tot el planeta sense excepcions.

Sens dubte, la COVID-19 està tenint arreu del món conseqüències devastadores en tots els àmbits: social, laboral, sanitari... Al nostre país. sense anar més lluny, el preu d’aquesta pandèmia serà, entre altres, la destrucció de milers de llocs de treball, majoritàriament els llocs de treball més precaris.

Com afecta les dones, aquesta pandèmia?

Aquests dies s’han visibilitzat les condicions laborals de les persones, en gran majoria dones, que treballen als sectors de la neteja, la cura i la llar, serveis socials, sanitat i serveis sociosanitaris, supermercats o dependència. Segons l’Observatori Dona, Empresa i Economia, de les 715.000 persones a Catalunya que són en primera línia de la lluita contra el coronavirus, un 65 % són dones. Sectors feminitzats i precaritzats que, paradoxalment, són els que, de mica en mica, a cop de decret, s’han anat erigint com a essencials des que es va declarar l’estat d’alarma.

Les dones presenten el major percentatge de treball a temps parcial i del treball del tercer sector (treball precari i de baixa remuneració). En el context de crisi provocat per la COVID-19, la destrucció de llocs de treball afectarà més les dones que els homes, sobretot si es té en compte que les dones tenen més dificultats que els homes per reincorporar-se al mercat de treball.

A més de la vulnerabilitat de les dones que treballen en els sectors abans esmentats, hi ha altres grups específics de dones que cal tenir en compte a l’hora de prendre mesures socials si no volem abocar-les a una situació de pobresa.

Entre altres, hi ha les famílies monoparentals. Segons un informe del 2019 publicat per l’Institut Nacional d’Estadística, les famílies monoparentals són d’una mare amb criatures menors d’edat en més del 80% de casos.

Un altre grup de risc són les persones de 65 anys o més. Segons una enquesta realitzada per l’Institut Nacional d’Estadística el 2019, el 72,3% de les persones grans que viuen soles són dones, de les quals el 42% tenen més de 85 anys. L’accés d’aquestes dones als recursos i les cures que necessiten és vital en qualsevol moment, però en una crisi d’aquestes dimensions és essencial.

Les dones d’origen immigrant, la principal font d’ingressos de les quals és el treball de cura, un treball molt poc valorat per la societat, que es fa moltes vegades en situacions d’explotació i de manca de drets laborals en l’economia submergida. Una gran majoria de dones immigrants que no tenen la situació administrativa regularitzada treballen com a cuidadores internes de gent gran en situació de dependència. Viuen a la feina, tenen poques hores de descans durant la setmana, cobren per sota del salari mínim interprofessional, no tenen dret a pagues extres ni a descansar els festius ni a vacances remunerades. La feina que fan aquestes dones en situació de soledat, aïllament i falta de drets laborals repercuteix en la seva salut física i emocional i les fa més vulnerables a patir assetjament i violència sexual. En el cas de les dones immigrants en situació administrativa regularitzada i que cotitzen com a empleades de la llar, la seva situació laboral no és gaire millor que la d’aquelles que no cotitzen.

Sense deixar en l’oblit les dones en situació d’atur i sense prestacions, dones amb diversitat funcional, dones d’ètnia gitana, dones sense sostre, dones refugiades sense papers, dones treballadores del sexe que en aquesta situació, a més de la pèrdua dels recursos per a viure elles i la seva família, estan més exposades a situacions de violència, dones que han de viure el confinament amb el seu maltractador...

És clar que els efectes que provoca la crisi de la COVID-19 impacten més greument en les dones i, en conseqüència, és prioritari que en les diferents mesures de protecció social que es prenguin s’hi incorpori la perspectiva de gènere si es vol reduir la bretxa de les desigualtats.

Estrella Pineda

 

Relatos de confinamiento. Liberación infantil (4 de maig)

Hoy, domingo 26 de abril, la sonoridad de la Superilla ha cambiado de color. Ya no está dominada por los verdes o azules de la resurgida fauna del barrio, del graznidos de las gaviotas y de la cacofonía de vaya a saber qué pajaritos circundan estos lares. Desde la ausencia del ruido humano, marrón, contaminante, esas aves han vuelto a colonizar los árboles y a adueñarse del cemento. El nido construido sobre el Mazda del vecino sigue indemne. Acurrucado entre el espejo retrovisor y la puerta, como una obra de Miquel Barceló pero más minimalista (¿serán estos los nuevos vehículos eco?). El coche es parte del mobiliario urbano, como la fila rala que lo precede. ¡La naturaleza ha vuelto! Y las vecinas y los vecinos nos hemos escondido. Hace 43 días. El mismo tiempo que llevo oyendo, cuando despunta la mañana, el coro ornitológico. Ese que rasga el silencio sepulcral hasta bien entrada la otrora hora del esmorzar, a las 9, cuando paraba el gris estridente de las máquinas para que los paletas se zamparan el bocata.

Hoy todo es diferente (o al menos una percepción efímera acorde con los tiempos post-post). Es domingo. La batuta la empuñan las blancas voces. Abro la ventana, café con leche en mano, y los chillidos se amplifican por todo el piso, como el sol de abril. Son tres niñas y un niño de una familia de mi edificio que llenan el barrio de chillidos y risas. La más pequeña, de unos cuatro años, corre desbocada, como esos caballos liberados después de haber sido frenados en varias carreras. Cae de bruces al suelo; pero se levanta sin chistar. Quizá impulsada por la adrenalina que provoca saber que estas oportunidades no se dan todos los días, sino después de 42. Un tiempo suficiente para asimilar (o no) las respuestas de los padres a sus porqués de tanto encierro. Las razones del confinamiento se habrán interiorizado más o menos, según la franja de edad (y el grado de madurez) de los y las menores. Pero ahora eso poco importa. Aunque sea por una hora, hoy la infancia toma la calle y reconquista un territorio arrebatado a causa del virus, pero también de las decisiones de los adultos, difíciles de comprender, por todas las edades.

Oigo como Jana se acerca demasiado a un niño. O, dicho de manera más correcta, oigo como así lo considera su tutora. “Jana, respectem els dos metres de distància, si us plau”, le dice, más temerosa que contenta por el estado de liberación infantil. “No lo entiendes tú, Hector, no te toques la cara”, grita otra probable madre. Esta vez me enternecen los cuidados y también las broncas por los no cuidados. Es una jornada en la que los protagonistas son los más pequeños, su bullicio, el rodar de patinetes y bicicletas, y los pelotazos en la fachada. A pesar del surrealismo, de las mascarillas envolviendo rostros diminutos, del parque con los juegos encintados y la distancia social (de los mayores) que no siempre se respeta. El barrio poco a poco redibuja su cara. Los azules y verdes ya están más lavados. Soy un feliz testigo. Son las ventajas (a veces) de vivir en un tercero.

Pablo Tulián (Argentina, 1972), veí de la Superilla

 

Caldrà aixecar persianes (3 de maig)

Un dels efectes visibles del confinament ha estat el tancament de bona part del comerç de barri i les greus dificultats que està tenint el que igualment ha pogut obrir. Moltes d’aquestes botigues són negocis familiars en molts casos amb una forta implicació al barri. Les conseqüències econòmiques per a aquests comerços seran molt importants, en alguns casos poden suposar greus problemes econòmics o directament el tancament. Fins i tot botigues que han pogut obrir per cobrir serveis dels que s’han decretat essencials viuen una baixada important d’ingressos per les dificultats d’accés o per la por dels clients a anar a diferents botigues i que ha portat a concentrar les compres en supermercats, les cadenes propietàries dels quals han estat uns dels grans beneficiats de la crisi de la COVID-19.

Sens dubte també han estat molt beneficiats els grans grups de distribució de mercaderies a domicili i de venda en línia. Molta gent ha recorregut a aquests serveis per tal de donar resposta a necessitats que tenia, però molt majoritàriament han respost a compres perfectament ajornables o directament prescindibles. La situació per tant del control del consum en aquest cas és una concentració de poder en mans de grans cadenes de venda o en grups que es dediquen a la venda per internet sense cap control laboral ni generar beneficis socials.

Cal apostar per noves formes de consum que prioritzin la proximitat, l’eliminació d’intermediaris, la minimització de residus i el sentit responsable de les compres. En aquest sentit les cooperatives de consum són una bona aposta que aquests dies s’està promovent al barri. I també és necessari un comerç de barri de proximitat, divers i que pugui viure davant de les grans cadenes. Perquè aquest comerç afavoreix un model de barri més proper, més amable. Un barri amb els comerços tancats és un barri menys viu i ho estem veient en aquests moments. I també ho constatem en aquelles zones del Poblenou que no disposen de comerç de proximitat.

L’Eix Comercial del Poblenou aquests dies segueix apostant per visibilitzar el valor que té aquest model de comerç i per tant volem fer-li arribar el nostre suport. Amb campanyes que inclouen vídeos molt engrescadors. Caldrà assegurar que el confinament no suposi una major aposta per models de comerç que ens allunyen encara més del barri que volem.

Pere Nieto

 

Residències de Gent Gran. Crònica d'un desastre anunciat (2 de maig)

Com ja explicàvem en un article publicat a Carrer el 2 de maig de 2019, a Barcelona hi ha al voltant de 13.000 persones que viuen en residències assistides. Del total de 245 centres, 23 són de titularitat pública (4 de l’Ajuntament i 19 de la Generalitat), i tots estan gestionats per empreses privades amb afany de lucre, lucre que obtenen pagant sous de misèria a les seves treballadores, amb plantilles minses i per tant sense proporcionar el benestar que necessitarien els seus residents. A això hi hem d’afegir la nul·la vigilància per part de l’Administració en el compliment de les condicions presentades en el contracte d’adjudicació.

Per parlar de la situació en què es trobaven aquestes residències, des de la FAVB vam demanar una entrevista a la llavors consellera, Dolors Bassa, i posteriorment a Chakir El Homrani, ambdues sol·licituds sense resposta.

Pel que fa a la vigilància de la salut de les persones que viuen en residències, a Barcelona tenim la singularitat que la prestació de serveis de salut de la població que depèn del CatSalut i del Consorci de Salut de Barcelona va ser contractada a l'empresa privada Mutuam el 2009, sense cap transparència sobre el detall de l’activitat contractada i la seva avaluació, i traient la competència i el pressupost corresponent a la majoria de Centres d’Atenció Primària.

Per aquest motiu les persones que viuen a les residències assistides veuen vulnerats els seus drets de ciutadania ja que queden excloses de part de la cartera de serveis sanitaris i programes de salut en general, sense oblidar altres drets com el de participació, que haurien de mantenir independentment del lloc on visquin. La realitat és que les persones que passen a viure en residències es tornen invisibles en general i sobretot, i més greu, per a les Administracions, que tenen el deure i la responsabilitat de l’ordenació, supervisió i avaluació de la provisió de serveis tant sanitaris com socials.

Des de 2017, juntament amb familiars d’algunes residències hem estat reclamant al Consorci Sanitari de Barcelona (CSB) que l'assistència sanitària a les residències es dugui a terme pels Centres d’Atenció Primària que corresponguin al territori, es rescindeixi el contracte a Mutuam i que el pressupost es passi a Primària. Aquesta possibilitat va ser negada diverses vegades, l'última el 10 de desembre 2019, on en una reunió conjunta amb el gerent i la directora d'Atenció al Ciutadà i Participació del mateix CSB, en la qual ens van dir que ells no podien entrar a les residències perquè les persones residents estaven “institucionalitzades”.

El que ha succeït amb la pandèmia COVID-19 de postergar l’atenció a les persones grans que viuen en residències tot i saber que eren persones d’alt risc per l’edat, les condicions de convivència i dependència dels familiars per manca de personal, demostra la total  incompetència i indolència de les persones que comanden el nostre sistema de salut i d’atenció a les persones vulnerables.

A Barcelona aquesta desgràcia tan gran es podria haver minimitzat si en els tres anys que portem reivindicant davant del Consorci Sanitari de Barcelona el compliment dels seus deures com a responsables de salut de les persones que viuen a la ciutat, s’haguessin fet efectius.

Al marge de les responsabilitats que hauran de ser depurades, exigim en l’àmbit de les residències assistides de la gent gran (RAS) que:
- Es respectin tots els
drets de les persones que tenen el seu domicili en una residència. Concretament la garantia a l'equitat en la cobertura i accessibilitat als serveis sanitaris i socials, com la resta de la població. I molt especialment pel que fa referència a la cartera de serveis de l'Atenció Primària de Salut.
- El compliment de totes les
lleis i normatives que vetllen per la salut pública.
- L’
avaluació contínua, la intervenció i participació social i la transparència pública.
- Responsabilitats sobre els
polítics i gestors de l'administració competent que no han vetllat pel compliment de les lleis.
- Responsabilitats sobre les
direccions de les residències per no haver denunciat oportunament qualsevol tipus d'incompliment per part de l'administració responsable que impossibilités complir amb l'encàrrec de vetllar per les cures amb dignitat de les persones que hi viuen.

Comunicat de la FAVB

 

 CONFINAMENTEnsenyances del coronavirus (28 d'abril)

Aquests dies de confinament veiem com poden arribar a estar de bruts els carrers quan ningú els neteja. Quanta pols es pot acumular damunt dels cotxes quan fa dies que estan aparcats al mateix lloc. Com de trista i abatuda es mostra una ciutat amb les persianes abaixades, sense enrenou de gent al carrer. I també com de net és l’aire, i com el silenci ens retorna la cantarella dels ocellets i el miol llunyà d’un gat que passeja sobre les teulades. L’absència de trànsit que embruta la pau és també l’absència trista de criatures jugant a les places, de la mateixa manera que treballar des de casa et permet assaborir el temps i la família, però t’allunya dels companys i et fa esclau d’una jornada laboral sense límit.

Brut i net, silenci i bullici, bo i dolent..., són cares de la mateixa ciutat, de nosaltres mateixos, ara esbombades per un coronavirus que ens ve a dir: veieu com sí que és possible una ciutat sense turisme massiu, sense embussos de trànsit. Qui ha dit que la ciutat no pot ser tota ella una gran superilla amb un cel blau i net, amb la verdor d’un mes d’abril excepcionalment plujós? I qui imaginava que en la contrarietat coneixeríem nous veïns, compartiríem amb ells conversa i teixiríem xarxes de solidaritat amb els necessitats? El virus ha vingut per trencar esquemes mentals rígids i dogmàtics, per fer-nos més humils. La mateixa causa que per alguns projecta la ciutat somiada, per altres és motiu de dol per la mort d’una persona estimada, o és causa de ruïna del negoci. Les mateixes campanes que toquen a morts celebren la vida d’una nova era, d’una nova ciutat somiada.

La humilitat personal i col·lectiva hauria de ser l’ensenyança d’aquesta crisi que ha vingut per sorpresa quan ningú no l’esperava. Venim d’anys d’un enfrontament permanent i sistemàtic entre els grups municipals, sense acord sobre pisos turístics, desnonaments, el tramvia, les terrasses dels bars, el 22@, la municipalització de serveis i pràcticament tot. Paradoxalment, amb un Ajuntament disposat a cedir la paraula als ciutadans amb “decidim Barcelona”, amb els primers pressupostos participatius, però incapaç de pactar un projecte de ciutat amb les forces polítiques que la integren. I el desacord consistorial s’havia contagiat als carrers amb cridòria i pancartes als balcons a favor i en contra de qualsevol cosa. La resistència de les persones als canvis i l’orgull d’alguns politiquets en pràctiques ha posat en risc la metamorfosi que Barcelona, com altres ciutats del món, ha iniciat només incipientment.

Tant de bo el coronavirus acceleri la transformació urbana, social, econòmica i mediambiental que necessitem per fer sostenible la forma d’habitar, de treballar, de desplaçar-nos, de divertir-nos..., i abandonem vells deliris de grandesa del passat que van enterrar milions en obres que avui ja no tenen cap sentit. I siguem capaços els barcelonins de redirigir les inversions en la recuperació de l’activitat industrial productiva a la ciutat, en polítiques socials i d’habitatge públic, en la transformació de l’espai públic per a les persones i els modes de desplaçament no motoritzat, en ampliació i millora del transport públic, sobretot amb la segona i tercera corona metropolitana, i en repensar la cultura que és el nostre primer patrimoni. En poques paraules, renovar la ciutat perquè continuï sent la Barcelona cosmopolita i moderna que volem.

Salva Clarós

Els centres educatius i el confinament (27 d'abril)

A l’inici d’aquest tercer trimestre anormal, l’Institut Maria Espinalt va liderar un Manifest sobre les condicions de la tornada a les classes “virtuals” de les escoles i instituts del barri durant el confinament.

Aquest manifest l’han signat la majoria d’escoles i instituts del barri. Es refereix a les dificultats que comporta l’educació d’infants i adolescents per videoconferència. I proposa que s’ha de posar més l'accent en l’acompanyament emocional de l’alumnat.

Algunes escoles han preguntat a les famílies si tenen connexió a internet. Però hi ha més aspectes que preocupen de les famílies: Tenen un espai adequat per estudiar, sense soroll, on es puguin concentrar els infants? Els poden ajudar els pares, si treballen a la mateixa hora? Han de compartir ordinadors amb els germans o amb els pares?

Fer l’ensenyament virtual suposa un perjudici cap a tots aquells infants que pateixen els efectes de la bretxa social i digital, que provenen d’entorns desafavorits, que no compten amb ordinador o tauleta propis, que no disposen d’espai adequat per a l’estudi o que no tenen un entorn familiar que els pugui acompanyar en la tasca educativa. Què passarà amb els infants amb Necessitats Específiques de Suport Educatiu?

La situació actual té un gran impacte emocional en les famílies i, en especial, en el infants. Hi ha famílies que es troben actualment vivint una situació de dol que es fa molt difícil de gestionar.

Els experts diuen que l’ensenyament per internet genera i incrementa les desigualtats socials. El propi Departament reconeix que no pot garantir l’accés de tots els alumnes a les activitats telemàtiques avaluables. S’ha de tenir en compte la funció social de l’escola per compensar les desigualtats de l’alumnat.

Amador Pisabarro

La pandèmia es veia venir (I) (26 d'abril)

Després de la grip aviària, l’ebola, el zica i altres malalties víriques, se sabia que una pandèmia mundial com la que estem passant era possible. El setembre de l’any passat l’ex-primera ministra noruega Gro Harlem Brundtland, a l’Informe anual sobre preparación mundial para las emergencias sanitarias, deia el següent:

El mundo no está preparado para una pandemia causada por un patógeno respiratorio virulento y que se propague con rapidez. La pandemia mundial de gripe de 1918 afectó a un tercio de la población mundial y mató a 50 millones de personas, el 2,8% de la población total. Si hoy en día se produjera un contagio parecido, en un mundo con una población cuatro veces mayor y en el que se puede viajar a cualquier lugar en menos de 36 horas, podrían morir entre 50 y 80 millones de personas. Además de estos trágicos niveles de mortalidad, una pandemia de este tipo podría causar pánico, desestabilizar la seguridad nacional y tener graves consecuencias para la economía y el comercio mundiales. (p. 15)

Era un informe normatiu que no es plantejava per quina causa podia esdevenir-se una pandèmia, que acceptava –com a cosa normal– que epidèmies com aquesta podrien ser recurrents i que calia posar-hi mesures i coordinació en les respostes.

Però no ens trobem, només, davant d’un fet de caràcter biològic al qual cal respondre amb recursos sanitaris. No. Alguna cosa hi deu tenir a veure el fet que actualment ens trobem davant la sisena extinció planetària. Que cada dia prop de 150 espècies d’éssers vius —animals o vegetals— desapareixen i un milió estan en perill d’extinció.

És mal de supèrbia pensar que nosaltres, els humans, no hi tinguem res a veure com a malfactors de la natura i que no puguem ser víctimes dels nostres depredadors, virus i bacteris.

Quines són les causes de l’extinció? Ens afecten?

L’ocupació intensa del mar, la terra i l’atmosfera: desforestacions, conreu intensiu de la terra amb adobs artificials, plaguicides químics, ramaderia de caràcter industrial, emissió a l’atmosfera de CO2, metà i contaminants diversos. Per exemple: cinc immenses àrees marines —la més gran, tres cops com França— contaminades per diminutes partícules de plàstic fotodegradat de 0,05 a 0,5 mil·límetres amb un pes total aproximat de 80.000 tones —per fer-nos una idea: com 500 avions Jumbo—, que en ser ingerides i disseminades a la cadena tròfica marina, acaben formant part de la nostra dieta.

El canvi climàtic, que, en variar les condicions de temperatura i humitat, possibilita l’aparició de nínxols reproductius d’espècies originals de latituds diferents; l’avançament o retard de les estacions que altera el cicle reproductiu de moltes espècies. La penetració i alteració dels hàbitats per part dels humans.

El mite del creixement perpetu de l’economia, que porta que un 3% de creixement anual del PIB es dupliqui en 24 anys: doble de construccions, doble de ciment, de ferro, coure, liti..., doble d’alimentació, doble de tractors, maquinària pesada, trens, avions, vaixells... Més pressió i explotació de la natura.

No és inversemblant pensar que la degradació dels boscos i dels animals terrestres i marins, que s’aprecia a ull nu, tingui el seu correlat en el món invisible de la fauna bacteriana i en els paràsits per excel·lència que són els virus.

Junto con los árboles, desaparecen la capa de hojas muertas y las raíces. El agua y los sedimentos fluyen más fácilmente sobre estos suelos despojados y ahora bañados por el sol, formando así charcos que favorecen la reproducción de los mosquitos portadores del paludismo.

Cuando talamos los bosques, obligamos a los murciélagos a posarse en los árboles de nuestros jardines y nuestras granjas.

Como resultado, crece la probabilidad de contacto próximo y repetido con los humanos, permitiendo así a los microbios huésped pasar a nuestros cuerpos, donde pasan de ser benignos a convertirse en agentes patógenos letales. (Sonia Shah. "Contra las pandemias, la ecología". Le Monde Diplomatique. Març del 2020)

És a dir, el daltabaix que produïm a la natura i a la seva fauna visible també es tradueix en terrabastall per als nostres depredadors. Però amb diferències: virus i bacteris estan a la base de l’origen de la vida. Habiten per milers de milions en cada gota d’aigua, en cada partícula de pols i són capaços de reproduir-se i mutar de forma exponencial. Hi eren abans que nosaltres i hi seguiran sent després.

Bacteris i virus no són sempre l’enemic. Els hem tingut sempre al costat, formen part de nosaltres. El problema és que hem creat un món insostenible, una forma de vida i de relacions econòmiques i socials impossibles. Hem creat un incendi en la natura i, com a natura que som, ens hi cremem en ella. Caldrà passar del món impossible al possible.

Josep Vallhonesta

 Les nostres estimades platges de Barcelona (25 d'abril)

Seguint amb el degoteig de “nous escenaris” per a després de la desescalada progressiva del confinament, El Periódico d'ahir anunciava la renúncia dels concessionaris dels xiringuitos de les platges a continuar amb la concessió per la impossibilitat, segons ells, de rendibilitat en la nova situació...

També fa uns quants dies, Travel Magazine parlava de posar mampares a les platges (en aquest cas parlava d’Itàlia).

I en un informatiu de Tele5 del 20 d’abril, pronosticaven que caldria anar per torns a les platges i disposant d'un carnet d'immunitat vírica:

És necessari, imprescindible diria, anar-ne parlant, i anar pensant quines fórmules es podran fer servir per continuar amb ritmes de vida quotidians, però tan compatibles com es pugui amb la situació sanitària. Sovint es troba a faltar, en totes aquestes propostes, allò que seria el més fonamental, garantir la salut dels veïns i veïnes de la ciutat. I el tema de les platges no és menor. Té sentit anar a la platja amb guants i mascareta? Si ens volem ficar a l’aigua, caldrà portar un equip complet de submarinista? En lloc de concessions per a les gandules, que ocupaven la meitat de la platja, passarem a concessions de mampares de metacrilat, que caldrà pagar, “naturalment”? Només podran anar a la platja els qui tinguin el carnet d’immunitat? I els qui no el puguin pagar?

Des dels moviments veïnals no ens cansem de dir que cal un canvi de model, i l’ús de les platges n'és un bon exemple; en primer lloc, caldrà desmassificar-les, i en aquest sentit, simplement han de ser un espai públic d’ús preferent per als residents, ja que caldrà que les persones/famílies, estiguin prou separades, i doncs..., l’aforament serà molt i molt limitat; però, sent un espai públic de la ciutat, es voldrà posar preu per al seu ús turístic? Si és un recurs escàs, ¿no seria millor oblidar per aquest any l’explotació d’aquest espai i que en gaudeixin únicament els veïns i veïnes de la ciutat, per prendre el sol unes hores de forma ordenada, veient amb quines condicions es poden banyar per les conseqüències sanitàries que això pot tenir? Sentit comú!, com sempre, cal reivindicar allò massa sovint poc comú. Com que aquest estiu estarem encara enmig de la pandèmia, sense vacunes i ja veurem amb quines perspectives, que l’espai públic de les platges sigui per als barcelonins i barcelonines!

Pere Mariné

La COVID-19 agreuja les desigualtats (23 d'abril)

No és cert que aquest virus afecta tothom igual! L’arribada del coronavirus ha fet més evidents, si fos possible, les diferències.

Quan el treball s’esquerda tothom se’n ressent i, en ple confinament, hem descobert les activitats que s’han aturat i la gent que ha quedat desatesa. No parlem només dels que estan subjectes a un ERTO i que veuran minvats els seus ingressos o d’aquells que quedaran a l’atur, o dels falsos autònoms que queden desprotegits o dels autònoms que no poden mantenir el seu petit negoci… Aquesta pandèmia està afectant de manera especial totes les persones que arran de la crisi del 2008 no han tornat a accedir a una feina de qualitat, aquelles que tenien treballs precaris en el temps i en el sou, una situació que no els deixava arribar a final de mes i que, fins i tot això, se’ls ha estroncat; aquelles persones que feien treball submergit i que, tancades a casa, no hi poden accedir… Totes aquestes persones, que ja eren pobres, han passat a incrementar la bossa de pobresa extrema que hi ha al nostre país. En un programa de Catalunya Ràdio, la Creu Roja informava que havien rebut un 25% més de demandes de persones que mai abans havien atès.

Les feines considerades imprescindibles són les més mal valorades i pitjor pagades, tot i que sense el seu treball la societat col·lapsaria. Aquestes persones no s’han recuperat de la crisi del 2008, i malauradament els sous baixos i la precarietat laboral pot continuar. Juanjo Millás comentava a “Hoy por hoy” (SER) que una vaga de rics no es notaria perquè és la classe treballadora la que està salvant el país.

Les dificultats del confinament s’agreugen per a les famílies, moltes d’elles amb criatures, que viuen en pisos petits i sense una sortida a l’exterior, i molt més per a totes aquelles que han de compartir una sola habitació en una pensió. Quan analitzem tantes i tantes variables prenem consciència de les desigualtats que hi ha també al nostre Districte i que condicionen importants problemes de salut.

Volem parlar també dels migrants sense papers i d’una manera especial de les dones que feien treballs de neteja de la llar o de cura de gent gran que han perdut uns ingressos amb els quals atenien la família d’aquí o els fills que havien deixat al seu país. I també de les persones que viuen en assentaments. Com es pot compaginar la precarietat d’uns infrahabitatges sense aigua potable ni unes mínimes mesures d’higiene, amb les normes per evitar el contagi? I com es pot sobreviure sense el recurs que representa la recollida de ferralla?

Hem d’obrir la mirada més enllà del Primer Món per fixar-nos com es pot fer front a una pandèmia en països fortament castigats per altres epidèmies i sense recursos. Mali, per exemple, disposa només de tres respiradors per a un milió de persones, i quan aquí es parla de l’Àfrica és per proposar provar-hi les vacunes que estan en estudi! Quant de dolor acumulat de veure com es moren persones estimades sense poder fer-hi res!

Aquest és un món injust que tracta malament la majoria dels seus habitants i d’una manera molt cruel aquells que surten dels seus llocs d’origen buscant una ocupació per guanyar-se la vida. Els manté en situació irregular i els ofereix un permís de treball que caducarà quan no siguin imprescindibles per a les feines del camp. Egoisme mancat de tota consciència!

La pandèmia, que és ja un anunci de tot el que ens pot venir pensant en el canvi climàtic, ha fet ressorgir la solidaritat ciutadana en variables diverses: augment del voluntariat, la creativitat al servei de la confecció de mascaretes i davantals, el veïnat tenint cura de les persones grans perquè no surtin de casa, les xarxes veïnals com la Xarxa de Suport Mutu del nostre barri…, però això no és prou, cal anar més enllà.

Hem de fer possible que aquesta situació que afecta tants i tants països ens condueixi a accions coordinades arreu del món per aconseguir una distribució de la riquesa i un equilibri ecològic molt més igualitaris. Només així ens en sortirem.

Montse Milà Estrada

L'important, ara, no és urgent, ja ho sé... (23 d'abril)

 En aquests moments, que són els moments més durs de l'epidèmia de la COVID-19, és difícil fer-se escoltar i parlar lliurement d'altra cosa que no sigui l'emergència sanitària i el combat per erradicar l'anomenada primera pandèmia del segle XXI, d'abast planetari. Però m'agradaria, necessito personalment, si més no com a tímida aportació des de l'antropologia i les ciències socials, i com a teràpia personal, reflexionar en perspectiva i amb clau prospectiva sobre el món del després de la pandèmia. Aquest article l'escric confiant només a poder-me comunicar amb els meus companys, companyes, amics i amigues, gent propera..., són idees i suggeriments...

Les mesures de confinament, l'aturada de l'activitat econòmica, les mesures per impedir els desplaçaments de població i per descomptat el turisme de masses, i altres mesures d'aparent seguretat..., són mesures necessàries i es mostren eficaces, sembla i així es demostra, malgrat que no tinc gens clar que aportin res les mesures que duen a terme policies, exèrcit i guàrdies civils (els nostres paramilitars). Bé, tampoc em vull entretenir gaire en aquests temes de la seguretat militaritzada i policialitzada, perquè no m'interessen tant per desenvolupar les meves idees en aquest article en concret.

Des del punt de vista d'altres espècies, de les relacions desiguals entre espècies, és un descans i un repòs inesperat que l'espècie humana detingui la seva activitat, i la natura ens ho sap agrair de forma immediata, i això ho podem apreciar si més no en la qualitat de l'aire que respirem...

Però la natura humana, la natura de la nostra espècie, ens impulsa a sobreviure, és evident, normal..., i ens impulsa a tractar de recuperar aquella “normalitat” depredadora que ara veiem perduda. De fet, aquests són els comentaris que sento pel carrer, amb la distància deguda (amb la sana distància...); la voluntat de recuperar el que era abans de la pandèmia està en boca de pràcticament tothom..., quin desig de viatjar, de treballar, d'abraçar-nos, de fer tot allò que ara està prohibit, oi?

Els i les que vam treballar en el programa B-Mincome que es desenvolupà des de l'Ajuntament de Barcelona, amb fons europeus, des del 2017 fins a final del 2019, vam atendre en conjunt i en diferents grups i programes unes mil famílies, sobretot dels barris de l'eix Besòs de Barcelona. Famílies i persones molt tocades per la crisi passada, i per les circumstàncies de la seva vida familiar i personal, de cadascun i cadascuna. Jo personalment i la meva cooperativa de treball vam poder entrevistar gairebé dos o tres centenars de persones d'aquests barris del Besòs.

Vam quedar realment afectats i espantats de la gran quantitat de malalties mentals i físiques que pateix aquesta població, no tinc les dades a mà, tampoc vull consultar-les. Estan a disposició de tothom, no és difícil trobar aquesta casuística, ni tampoc les dades relatives a la salut mental i física de les poblacions més impactades per la crisi, i per les desigualtats socials, econòmiques, i culturals (per descomptat, aquesta dada és súper important!, les desigualtats culturals!). Només una dada concreta, aquella que ens assenyala que en els barris més benestants de la capital de Catalunya les probabilitats de vida són de 5 a 10 anys més que en els barris més populars i amb més desigualtats. No solament les possibilitats de més anys de vida, sinó de més qualitat de vida. No és sa ni bo viure permanentment i quotidianament amb l'angoixa del que serà l'endemà, ni tampoc la quotidianitat de malalties articulars, malalties mentals molt angoixants i destructives, malalties respiratòries, malalties d'hipertensió, coronàries, malalties derivades de la mala alimentació...; recordem les xifres de l'afectació de la infraalimentació entre la població infantil..., també és fàcil trobar aquestes dades, de debò...

Personalment em van afectar molt totes i cadascuna de les entrevistes que vaig fer a aquestes persones. Veure l'angoixa, la por, la insatisfacció, la injustícia encarnada en aquells cossos que entrevistava, la petjada de la misèria i de la desigualtat... Vaig plorar més d'un cop, acompanyant la persona que tenia al davant... Dec ser un mal professional, n'estic convençut.

Vam trobar-nos cara a cara amb aquella població de què ens parlen les estadístiques i que com deia suara havien passat gana, gana de debò. Molts homes que havien treballat tota la seva vida ara amb més de 40 i 50 anys no trobaven feina; moltes dones amb fills/es, abandonades, o solteres, o soles, havien fet front i feien front a la pobresa sobrevinguda a causa de l'atur i la misèria dels darrers anys de crisi, de retallades i d'austericidi imposades per governs municipals, governs autonòmics, governs de l'Estat espanyol i, per descomptat, per la supervisió brutal i despietada de les polítiques de la Unió Europea, que ara ens donava diners (almoina, diria jo) per desenvolupar un programa com el B-Mincome de Renda Bàsica... Quins pebrots, quina vergonya!

Plou sobre mullat!, no ens havíem, no ens hem ni refet ni recuperat; de fet no ens vam recuperar mai de la tràgica crisi encetada el 2008, jo diria que no ens hem recuperat mai de la crisi patida als 80, quan es va desballestar la indústria i el món del treball va patir una sotragada bestial (recordem amargament els Pactes de la Moncloa, que ara, per cert, es volen editar de nou, refot, quins pebrots!), quan el nostre model productivodepredador va ser substituït per un nou model més destructiu i depredador encara, i sobretot i també més depenent i precaritzador basat en el turisme i els serveis precaris, i per descomptat la construcció depredadora i brutal sobretot en les zones de litoral, que generà molts diners per a les classes populars, és cert, i moltes moltíssimes més plusvàlues per a les classes hegemòniques, màfies que blanquejaven i blanquegen diners, fons voltors (molts són fons de blanqueig de capitals procedents de la droga, la tracta de dones, infants, i tràfic d'armes...). Tot un gran miratge per a la classe obrera catalana i espanyola, miratge que es va fondre en el no-res amb la crisi del 2008 cap endavant.

I és així, plou sobre mullat!, ara amb l'aturada, amb la sotragada no planificada, l'emergència substitueix la importància de pensar, planificar, preparar-nos per a una societat més justa, amb menys desigualtats, amb més cura, amb menys depredació o amb cap depredació (allò de la reducció de la petjada ecològica). Però, és clar..., i el després que vindrà? Qui pensa en el després, en els futurs plusquamimperfectes que cauran com una plaga exterminadora dels nostres barris, ciutats i pobles? I no vull caure en cap apocalipsi zombi, perquè no sóc de mena apocalíptic, ni tampoc integrat (com diria Humberto Eco).

Em passa sovint pel cap allò de “és pitjor el remei que la malaltia”, i sí, m'atreveixo a dir-ho, amb el respecte degut a tothom, amb la profunda convicció que l'urgent és necessari, però que l'important ho és encara més o bé quasi al mateix nivell..., i què és l'important? A diferència dels que es volen polítics professionals i partits que desitgen el poder, jo no tinc cap solució... Però sabem què és l'important oi? Tots ho sabem...

L'atur massiu, l'absència de feina, les dificultats socioeconòmiques, la falta de perspectives, la possible caiguda de les polítiques públiques per falta de fons públics, la degradació de l'atenció primària, l'abandonament de la salut pública preventiva, les mancances educatives, culturals, filosòfiques, humanistes... Les mancances alimentàries, de bona alimentació i no la que aporta el banc d'aliments (perdoneu, però no va enlloc aquesta alimentació tributària dels excedents de la Unió Europea, ni dels grans supermercats), les mancances de cura i d'acompanyament en els dies del després de... Tot això es tradueix en un augment exponencial de malalties cròniques i destructives..., mentals i físiques; en som conscients?; l'augment dels suïcidis, si no m'equivoco, una de les principals causes de mort darrerament, i molt més d'ençà de la darrera crisi. No ens mataran en dues setmanes, ens mataran al llarg dels mesos i dels anys vinents, si no és que... Quines expectatives de vida per a la classe obrera catalana, precaritzada?

I faig un parèntesi planetari i internacionalista: ja no tinc energia per pensar gaire, perquè em dol l'ànima i el cos, en tot el que això implica pels nostres germans i germanes sirians/es, iraquians/nes, africans/es, nord-africans/es, americans/es..., no puc imaginar encara la precarització encara més cruel de les seves vides, i en les poques garanties sanitàries urgents que ara o en un futur pròxim els afecten i afectaran...

Qui pensa, qui està pensant en el dia del després de la pandèmia, si és que hi ha dia després? Quantes pandèmies futures tenim per passar? Qui pensa més enllà de la urgència, necessària perquè ens estem morint, però insuficient per aturar les altres pandèmies derivades de la precarietat de les nostres vides, i que són invisibles a la urgència sanitària actual?

Necessitem confiar NO en LA CIÈNCIA (única i eurocèntrica), sinó en LES ciències dels diferents pobles del planeta, en les diferents ciències no només mèdiques, SINÓ diverses maneres d'aturar les pandèmies que ens afectaran, entrecreuant savieses i experiències, i experiments, globalització de les savieses. La saviesa acumulada en els pobles i les poblacions del planeta, necessitem d'aquesta experiència, i saviesa tradicional-moderna (no de la modernitat eurocèntrica), de les intuïcions científiques i pre-científiques... Necessitem pensar en el després..., per viure...

Josep M. Navarro
Coordinador del Pla Comunitari i Apropem-nos

Revista oberta en temps de confinament     (20 d'abril)

Vivim una situació de confinament que és el principi de molts canvis que han de venir. Possiblement quan es va decretar l’estat d’alarma molta gent vam pensar que seria una situació temporal, relativament curta i que tindria una afectació moderada en les nostres vides. Però la realitat és molt diferent. Estem veient com el nivell de mortalitat és molt alt i a més les famílies viuen la mort dels seus éssers estimats sense poder acomiadar-se'n ni fer un dol necessari compartit. Veiem com el sistema sanitari ha mostrat alhora totes les seves virtuts però també totes les febleses. Ens indigna com la situació ha posat de manifest la manca de recursos per atendre la nostra gent gran, la feblesa del nostre sistema públic d’atenció a les persones. I la crisi evidencia també totes les situacions de vulnerabilitat de què ja parlàvem feia temps com la precarietat laboral, la manca d’habitatge digne i assequible, la situació de tanta gent que viu al carrer...

La crisi de la COVID-19 també ha posat de manifest la capacitat social per donar respostes solidàries, o la major consciència que el model econòmic i social actual no tan sols és injust, sinó que és totalment inviable. Caldrà sortir de la crisi amb un nou projecte i amb molt més protagonisme social. Però no podem ignorar que venen temps molt difícils per a molta gent i que caldrà el nostre compromís.

Com a AVV volem ser-hi presents. I per tant també volem crear noves eines que permetin donar veu a situacions que estem vivint com a barri del Poblenou i com a societat. No podem garantir un canal habitual de comunicació com és la nostra revista, però no volem renunciar a parlar de com està afectant aquesta crisi camps tan fonamentals com la sanitat, l’atenció a les persones grans, els drets i llibertats de la gent, l’habitatge, la mobilitat (qualitat de l'aire, transport públic, recuperació de l'espai per a la gent)... Esperem ajudar en aquest sentit i com sempre esperem també la vostra interacció.

La junta de l'AVVP

 
El turisme i la recuperació no és cosa "només" dels empresaris   (20 d'abril)
 

El dia 6 d’abril la consellera d'Empresa i Coneixement, Maria Àngels Chacón i Feixas, es va reunir amb els “representants” del sector turístic, segons que diu la nota de premsa.

A la reunió hi van ser convidades la Confederació Empresarial d'Hostaleria i Restauració de Catalunya (Confecat), la Federació Catalana de Càmpings, l’Associació Catalana d'Agències de Viatges Especialitzades, la Federació Catalana d’Apartaments Turístics i el Consell General de Cambres de Catalunya.

Només es va reunir doncs amb els representants “empresarials” del sector, perquè a la reunió no hi eren presents ni els representants sindicals (sembla que els treballadors i treballadores no formen part del sector), ni els representants de la societat civil (sembla que el turisme no afecta la vida quotidiana, el medi ambient o la convivència).

La nota diu que “Es va compartir la diagnosi i les estratègies de futur per tal de sortir d’aquesta crisi de manera conjunta i amb força”, indicant que “s’han de prendre mesures per salvar empreses i negocis abans no sigui massa tard (...)”.

Això no és el que toca, consellera. No es pot pensar “només” en rescatar les empreses, s’ha de pensar en els seus treballadors i treballadores i, més enllà, davant de l'oportunitat de fer un canvi estratègic en un model econòmic molt depenent del turisme, també s'ha de salvar la ciutat de Barcelona (i d’altres) i salvar el medi ambient.

Abans de la pandèmia ja havia quedat clar que calia un replantejament profund del sector turístic: ara tenim la necessitat i l'oportunitat de fer-lo.

Així no, consellera. Per “sortir d’aquesta crisi”, s’ha de treballar amb tothom implicat, gestar acords amplis, cedir en alguns plantejaments economicistes, pensar en mesures a curt termini, però treballar en canvis a mitjà i llarg termini. Per exemple, no es pot “refugiar” el turisme en l’àmbit local només perquè no hi ha més remei, i com a mesura a curt termini. Cal pensar en un turisme de proximitat, fugir del turisme de grans desplaçaments ja qüestionat abans de la crisi sanitària pel seu impacte mediambiental.

Consellera, cal canviar. Cal treballar amb tothom, pensar en tothom i reconstruir tenint en compte un futur sostenible.

 

Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona

Més informació:
Pere Mariné, comissió de Turisme de la Favb: 639 00 80 10

 

 

Publish the Menu module to "offcanvas" position. Here you can publish other modules as well.
Learn More.