Aquest passat divendres, l’AVV hem participat en un debat a Betevé sobre els expats. Un tema complex que no ha d’amagar les veritables causes de l’especulació a la nostra ciutat.
Us deixem l’enllaç del programa: https://beteve.cat/placa-oberta/com-han-transformat-els-expats-barcelona/
👇Aquesta columna és la postura de l’AV sobre els anomenats expats. La vàrem publicar en el darrer número de la nostra revista per acompanyar un article sobre el tema d’en José Mansilla:
És especulació, no conflicte veïnal
Com a associació veïnal del Poblenou fa temps que alertem que el problema no són les persones que arriben al barri, siguin d’aquí o de fora, sinó les polítiques urbanístiques i econòmiques que converteixen el Poblenou en un producte de consum, i l’habitatge, en un actiu especulatiu. Tal com assenyala l’antropòleg José Mansilla, «el problema no són les persones, sinó les dinàmiques empresarials que hi ha al darrere». Compartim plenament aquesta mirada.
També coincidim que el terme ‘expat’ és imprecís i classista, i no ens agrada ferlo servir. Com diu Mansilla, «expat és un terme que inclou gent molt heterogènia» i sovint serveix per invisibilitzar desigualtats o justificar processos de substitució social. Nosaltres defensem parlar de nouvinguts, sense categories que separin veïns entre “uns” i “altres”. L’entrevista també evidencia com un determinat model de ciutat —exemplaritzat al Poblenou pel 22@— ha afavorit l’aterratge d’empreses globals sense retorn real per al veïnat. Mansilla recorda que es ven la idea de l’efecte retorn per goteig, però «no hi ha dades que demostrin un efecte de manera clara» i en canvi sí que hi ha una enorme despesa pública que facilita aquest aterratge descontrolat. Des de l’AVV Poblenou ho denunciem des de fa anys: els beneficis marxen i els costos es queden.
Un altre punt clau és l’impacte sobre l’habitatge. Mansilla assenyala que l’augment de preus és indiscutible, però que no es pot atribuir només a persones que arriben amb més poder adquisitiu. També hi ha «catalanets que especulen en habitatge al Poblenou», demostrant que el problema és estructural i no identitari. Aquesta és exactament la nostra posició: el conflicte és amb l’especulació, no amb els veïns.
Finalment, Mansilla apunta una idea que també fem nostra: la necessitat de fer barri, amb la mà estesa, amb espais de trobada i d’intercanvi. El futur del Poblenou no passa per dividir-nos, sinó per reforçar els vincles comunitaris i exigir polítiques públiques d’habitatge, d’economia no especulativa i un model de ciutat que posi la vida al centre.
