Reflexions després d’assistir a una de les tres úniques sessions del procés participatiu sobre la revisió de la Ordenança de Civisme

 

L’Ajuntament de Barcelona ha iniciat un procés participatiu(?) per actualitzar l’Ordenança de mesures per fomentar i garantir la convivència ciutadana a l’espai públic. Segons paraules textuals del mateix Ajuntament, l’ordenança de convivència pretén «preservar l’espai públic com a lloc de convivència i civisme, on totes les persones puguin desenvolupar en llibertat les seves activitats de lliure circulació, d’oci, de trobada i d’esbarjo, amb ple respecte a la dignitat i als drets dels altres, i a la pluralitat d’expressions i de formes de vida diverses existents a Barcelona».

L’actual Ordenança és vigent des de fa 18 anys i ha quedat en molts aspectes superada o desqualificada per noves normatives del mateix Ajuntament o per novetats legislatives de l’Estat i la Generalitat que han desplaçat bastants dels punts que abasta; i també cal adaptar-la a les noves realitats socials i transformacions ciutadanes d’aquestes gairebé dues dècades.

Compartim que segurament toca fer un replantejament d’aquesta ordenança, però volem fer una reflexió respecte com s’ha presentat i plantejat el que creiem que és un pseudoprocés participatiu, que considerem insuficient en la valoració de l’actual ordenança, minimitzat quant al calendari i la participació, restringit en el seu plantejament, i limitat i poc valent respecte a la filosofia per superar el punitivisme.

 

Insuficient en la valoració

La revisió d’una ordenança que sabem que ha quedat desfasada, hauria de venir precedida d’una valoració crítica, acurada i col·lectiva del que ha representat la seva aplicació. Trobem a faltar l’exercici de fer balanç en relació amb els canvis de la realitat ciutadana en aquestes gairebé dues dècades. Nomes una valoració conjunta de la ciutadania i de l’Administració ens pot situar en un bon punt de partida per a afrontar la revisió de la normativa que ha de regir la convivència en l’espai públic de la ciutat.

 

Minimitzat quant al calendari i la participació

Sembla poc equilibrat i que fa curt que el procés de renovació d’una norma d’ordenació de la convivència a l’espai públic després de divuit anys, es pugui fer en un procés que només estipula tres sessions presencials durant un període que va de març a abril, i que no preveu un treball de consulta a col·lectius específics especialment interessats en el seu contingut. ¿No seria lògic fer un treball d’escolta i debat amb col·lectius de joves, amb veïnat d’algunes zones especialment afectades, potser amb gestors de locals d’oci, amb agents cívics i tècnics en mediació que han treballat conflictes de convivència, amb treballadors i agents socials que tracten amb persones sense llar o col·lectius que fan vida al carrer obligatòriament…? Res d’això no s’ha fet ni sembla que hi hagi intenció ni voluntat de fer-ho, i pensem que aquest fet fa néixer coix el procés.

 

Restringit en el plantejament

Precisament la manca d’aquest balanç i de treball previ amb col·lectius determinats fa que el plantejament d’aquest procés neixi amb una limitació que creiem que cal superar per la convivència del futur en l’espai públic cada cop més tensionat per la intensitat del seu ús, d’una ciutat que es fa cada cop més diversa en la seva realitat, amb veïnat que afronta i pateix els canvis que suposen en el seus barris el fet de conviure amb nova ciutadania cada cop menys arrelada, més volàtil, amb menys lligams històrics i socials a una ciutat amb cert “estrès” comunitari.

És per aquesta realitat que entenem la necessitat clara de revisar una ordenança de civisme, segurament necessària i imprescindible, però que caldria que caminés de manera paral·lela amb la generació d’un pacte de ciutadania per la convivència. Civisme i convivència són conceptes que es poden desenvolupar conjuntament, però que necessiten tractaments i conviccions diferents.

 

Limitat i poc valent

És en aquest sentit que considerem limitat i poc valent el procés iniciat per l’Ajuntament i que afegeix més preocupació a la generada per la tendència que observem darrerament de reduir la participació veïnal que apreciem també en altres casos.

En tot cas, creiem que seria bo, en aquest cas concret, de no tenir pressa. Després de gairebé dues dècades pensem que seria bo dedicar el temps que calgui per analitzar realitats evidents, fer balanç de les mesures preses fins ara, estipular voluntats col·lectives i treballar seriosament per situar una Ordenança de Civisme que fos solament una crossa que ens ajudi com a societat a mantenir l’equilibri en aquelles situacions en què el treball per l’aplicació d’un bon Pacte de Ciutadania per la Convivència es mostra insuficient.

Creiem que és un bon moment com a mínim per a intentar-ho.